He començat l'any desempolsant els meus llibres sobre budisme zen.
Dôgen, Deshimaru, Hui Neng, Kiew Kit o Watts.
Els he fullejat i l'horabaixa he meditat.
El llum de la lluna es filtrava per la finestra.
El vent movia les branques.
I jo estava assegut a les fosques en semi-lotus immòbil sense fer res.
Cada vegada que medit, i ho faig molt menys del que m'agradaria, pens en no pensar.
I això és el més difícil que hi ha.
***
Als 16 anys vaig començar a practicar i vaig ser més o manco constant durant més d'un any.
Però ho vaig deixar empès per una experiència estranya que vaig viure.
Una experiència per la qual ho vaig aparcar durant molt de temps.
Fins fa poc.
***
Medit fins que sento que el meu valor és tant com la botella d'aigua, el coixí o la fosca que m'envolta.
És a dir, zero.
Medit fins que som conscient que jo no som molt jo, ni molt tu, ni molt allò.
Suposo que aquesta és tota conclusió a la que he arribat.
Aquesta i que la meditació és l'estat més humà.
Vull dir que és un estat en que ni pensam (cosa que el cap ens obliga a fer contínuament) ni dormim (que també).
***
Voler no pensar.
Què hi ha quan no hi ha res?
Què passa quan buides la ment del tot?
Que aleshores compareix algú.
El tu més tu.
Ningú.
O tot.
***
No sé que significa exactament el fet de desempolsar aquests llibres justament avui.
Dia 1 de gener.
No sóc amic de fer valoracions anuals ni promeses d'any nou.
Ni tampoc de contar coses massa personals (com aquesta).
Però m'ensumo que davall aquest fet hi ha el meu subconscient freudià.
En fi, feliç 2010