D'alguna manera hem entrat dins un cicle en el que la humanitat ha perdut la il·lusió.
Conec una persona de més de 50 anys a la que han operat per un problema de salut i l'han acomiadada del seu lloc de feina i no s'ha fet comunista, ni tan sols sindicalista.
Vull dir que fa un segle un treballador maltractat tenia l'esperança d'una revolució que ho transformés tot i que situés als que manaven al lloc on ells eren, i a ells als llocs de poder.
Les revolucions van esdevenir. I es van aixecar imperis en nom del proletari.
Però per la llei del que tot el que s'aixeca s'acaba ensorrant, la URSS va tornar esdevenir Rússia.
I amb ella les il·lusions de revolta justiciera van transformar-se en un conformisme inmens, brutal, infinit.
També conec alguns infants que no han escrit carta al Pare Noël, ni als Reis Mags.
La perdua de la il·lusió.
***
Vivim tot allò light, descafeïnat, desnatat i darrerament 0'0.
També les sensacions acaben essent així.
La vida a través de la pantalla.
En quin any va nèixer el cibersexe?
***
La confiança amb el col·lectiu ha esdevingut parany.
Hem esdevingut titelles en mans d'un sistema tan abstracte que no hi ha ningú capaç de predir el seu comportament.
I hi volem continuar vivint.
No hi ha cap alternativa.
Ni salvació individual.
Ni política.
Davant aquest panorama la il·lusió ha mort.
***
Protestam per la Llei Sinde però no piulam davant la pujada del 9'8% de les tarifes elèctriques o per l'increment en l'edat de jubilació.
Millor pagar un colló més pel llum cada mes i fer més anys de feina que no poder descarregar-nos les pelis gratis.
En alguns casos la il·lusió perduda ens ha transformat en imbecils.
***
La il·lusió està unida a la capacitat de sorpresa i meravella.
Kurt Cobain es va suïcidar perquè havia perdut aquesta capacitat.
"Ja fa massa temps que no m'emociono ni escoltant ni creant música, ni tampoc escrivint, ni tan sols fent rock'n'roll."
Kurt Cobain va morir per haver perdut la il·lusió.
***
Me preocupen els símptomes.
La meva diagnosi és preocupant.
10 comentaris:
El títol és d'una de les cançons de Nirvana més desconegudes, però també més bones.
M'hipnotitza.
L'he afegida a la llista de reproducció d'aquest blog:
http://open.spotify.com/user/jaqme/playlist/0yIBzrRXENkbX0hjbH125N
Ens tenen allà on ens volien tenir Jaqme. Sense il·lusions ni ànims ni esperances. I quan en tenim una mica d'alguna cosa rebem algun altre cop de roc per deixar-nos més atuïts encara. Ens tenen massa ocupats fent números i malabarismes per poder viure dignament, mentrestant ells viuen divinament fent i desfent a costa nostra. Però tot això ha de petar d'una manera o altra... n'estic convençuda.
Vet aquí la meva il·lusió.
I quina il.lusió ha de tenir un poble que ha sacrificat tota manera i/ò tipus d'existència pel turisme?
Un poble que s'ha ensenyorit de tal manera que ningú vol fer determinades feines per no perdre una malentesa dignitat.
Un poble que només pensa en gastar doblers, en consumir el que ni es té i, vius!, ara en temps de crisi profunda pareix que més que mai.
Els valor més elementals no existeixen.
Està petant tot ja?
Política? Canviem de tema. I més a Balears.
Vaig a fer una cervesa.
Ara enlloc de revolucionaris hi ha els ni-ni.
Hem arribat a un punt que fer regals és absurd perquè tothom té de tot, nins petits inclosos. Amb tantes comoditats no queda lloc per la il·lusió.
Bé, la il·lusió de millorar tot això.
Com m'agradaven els Nirvana. M'han entrat ganes d'escoltar-los!
Revolucionaris?... bufff.. Crec que ens tenen a tots idiotitzats a base de sobre-estimular-nos. Vivim i morim atordits.
Elur: de vegades pens que ens inventam uns "altres" per donar-los la culpa de tot. I si ells són noltros? I si peta també fa por...
Bua: Compartim il·lusió per una cervesa al final del dia! ;)
Catalina: Aleshores hi ha esperança?
Buk: Nirvana enormes. Els he recuperat per culpa d'aquest post. Vivim atordits, sí, però es tracta de morir lúcids, no?
Possiblement. Més que res l'error rau en què entrem en el seu joc amb els ulls clucs. Moltes vegades només per l'afany de posseir coses inútils en detriment d'altres molt més importants i que no costen un ral. A vegades deixar-se dur és més fàcil que seguir el propi camí.
Sí que fa por que peti, però almenys les futures generacions tindrien alguna oportunitat de fer les coses diferents. Clar que sapiguent com és l'ésser humà, en dubto molt.
Molt bon any!
Qui creu en l'amor després d'un desengany? Doncs és ben bé això. Tot plegat és una qüestió de fe. I aquesta es té o no es té. Però cal recordar que sense fe no hi ha esperança. Hem de recuperar la fe en nosaltres mateixos i deixar d'autocompadir-nos i queixar-nos.
Elur: El deixar-se dur. Sí. Molt més fàcil. Sartre deia que el fet de triar genera Nàusea, angoixa existencial Per això deixar que es trii per noltros. El que fa més por no és que tot peti, sinó la llibertat.
Joan: Però la sortida a la queixa i l'autocompardir-se on és? Rellegir Marx? Disfressar-se de Bakunin? Escoltar Joan Baez? Anar a Woodstock amb una Volkswagen? El problema és no saber on és la sortida a aquesta falta d'il·lusió. Bé, sí. Que me toqui l'Euromilió aquest 2011. ;)
Són molt pocs els que alcen la veu i massa els que esperen que caigui del cel un Messies. Escolt moltes vegades xerrar de lo malament que ho fa la classe política, pero mai sento a ningú dir: Jo em presento a candidat per canviar el món. Per desgràcia, els que ho fan haurien d'acabar en centres psiquiàtrics, i els que haurien de fer-ho, fugen a illes enfonsables per allunyar-se d'aquell "mundanal ruido".
Publica un comentari a l'entrada