Hagués estat bé penjar la presentació que vaig fer del llibre.
Descriure la transmutació d'algunes cares quan vaig citar el pla Ibarretxe per parlar d'una obra de teatre.
O repetir la importància dels teatres com a primer símbol de civilització a través de les cultures.
Però no.
Mirant per la finestra --mentre afora plovia-- he vist com algunes fulles de la figuera han començat a treure taques marrons.
El primer que he pensat ha estat en si podia estar malalta.
Però no.
És una obsessió que darrerament tinc, una pregunta contínua.
La tradició judeocristiana ens va fer creure que el temps és una línia.
Un anar cap alguna part (El cel? L'infern?)
Un cop s'aconsegueix el cel, o l'infern, és per sempre.
I ja no hi ha retorn al paradís.
Però l'observació ens diu el contrari.
Hi ha un cicle.
O cicles-cercles.
Les estacions, el dia i la nit, les morts i els naixements.
Si observam la natura veurem que tot és cíclic.
El temps no va a enlloc.
Sinó que cada any, o cada cert temps, torna.
És curiós el procés pel qual ens han fet creure tantes coses en contra de l'observació.
4 comentaris:
La foto des de Banyalbufar.
El títol, una cançó de Nick Drake, al que -com cada tardor- torn.
La foto és preciosa! això de que plogui només a mig cel i es vegi tan clarament sempre m'ha corprès.
Suposo que per segons qui deu ser més fàcil creure cegament que observar.
Trobo que és una gran que el temps sigui circular i, sobretot, cíclic.
No sé qu`m'agrada més...Banyalbufar? Nick Drake?
Jaume, como has dicho todo es cíclico, incluso nosotros. En un ciclo, cuando acaba una cosa empieza otra; ¿Y si después de la muerte todo vuelve a empezar? ...
Quizás no se trate de cielo e infierno como lugares sinó como estados, como llegar a ver la realidad de las cosas, la verdad absoluta.
Publica un comentari a l'entrada