Sempre he pensat que les cançons no poden ser infinites.
Que hi ha d'haver un límit d'elles, un límit en la seva combinatòria de notes i ritmes.
I aleshores què passarà quan s'acabin totes les cançons?
Versionarem les que ens agradaven?
***
Així mateix hi ha d'haver un límit en els temes dels films, les novel·les, els còmics, les obres de teatre i també els poemes.
Una combinatòria de temes (i personatges i diàlegs) nombrosa, sí, però finita.
7 comentaris:
Ho penso cada vegada que descobreixo uns acords coneguts dins una cançó desconeguda. Quan s'acabin, si s'acaben, nosaltres ja no hi serem. Mentrestant anirem escoltant les noves i les velles i les eternes.
Avui he fet dos petits descobriments, tranquils, suaus...
'November' d'Azure Ray i 'That great October sound' de Thomas Dybdahl.
Els temes són com la vida, mente hi hagi vida, i poca memòria, es podrà recórrer als cicles, com un peix que es mossega la cua. I el cercle és una figura infinita...
de vegades penso si és necessari continuar escrivint llibres, que ja està tot dit. Però de seguida em poso a escriure un altre conte, ni que sigui per a mi.
Elur: Els dos descobriments s'assemblen a... :) (comença a estar tot dit?)
Jesús: Pens que només és "necessari" si els escrius per tu mateix però sense oblidar al lector pel qual vols escriure. És com el sexe. Una palla només pot interessar a aquell que se la fa. Escriure una novel·la ha de ser més bé com boixar. Rebre plaer, i també donar-ne. De totes maneres el que cal oblidar a l'hora d'escriure és guanyar diners que si no, corres el risc d'acabar fent carrer... :)
doncs jo crec que l'aleatorietat de les variables tendeix cap a l'infinit. els fills són semblants als pares però cadascun d'ells té entitat pròpia. podem crear obres semblants, però sempre hi haurà un tret diferenciador que les farà úniques, no?
(la foto, entranyable) :)
Idò jo pens que això d'escriure és com tenir fills :) mira si se'n tenen i cap és igual a altre. Ah, i enhorabona!!
Vaig imaginar una vegada un món catatònic de gent que havia arribat a esgotar tots els temes de conversació i d'estudi. La "malaltia" es contagiava com una pandèmia, i acabàvem sent com morts vivents.
Jo per si acàs escolt cada setmana 'Riders on the storm' i 'Stairway to heaven'.
Ara en sèrio. En cine, crec que fa anys que està absolutament tot fet. Quina poca creativitat...
Publica un comentari a l'entrada