24/4/10

Nursery rhyme of innocence and experience


Un home és tots els homes
Borges

Darrerament hi ha una idea que està dins el meu cap de manera contínua.
Que batega.
Me diu que formam part d'un cicle. Que tot passa i tot torna sense fi.
Que després de l'estiu torna la tardor.
Que som massa insignificants per intentar entendre alguna cosa.
Que els adults han confós el joc amb la feina.
Que les constel·lacions que veurem aquesta nit són exactament les mateixes que hi varen veure aquells que aixecaren el cap fa 372 anys.
Que després de la nit ve el dia i que després de la tempesta ve la calma i de la destrucció sempre neix la primavera. 
Qui va dir (i per què) que el temps és una línia, que hi ha un principi i un final?
Res comença i res acaba i el temps és circular.
I que posam noms a les coses només per intentar entendre-les.
El meu nom és Jaume i ara escric amb quelcom anomenat teclat.
Però la realitat d'aquest ésser i d'aquest objecte es troba lluny de la paraula, o lluny del llenguatge.
Que hi ha una cortina que separa les coses de nosaltres.
La cortina és el llenguatge.
Però hi ha quelcom que roman a través dels canvis.

Hi ha èpoques. Hi ha temporades com si fossin capítols d'un llibre.
Capítols en el llibre que escrivim cada dia.
I ara se n'obre un de nou.
Un de molt important.
Un que ja han viscut molts, un que ja ha passat i que continuarà passant.
Però nou perquè ara me passa a jo, i també a ella.
Un que no sé, un en el que es mescla il·lusió i passió i esperança i por i raó i cicles i amor i protecció i família i temps i llar i totes aquestes paraules que fem servir per apropar-nos a quelcom que es troba a dins. 
Tots.

Fins ara he estat fill.
I si tot va bé d'aquí quatre mesos seré pare d'un nin.

I tot tornarà a recomençar.
De nou.