Either/or

De vegades pens que els altres decideixen més que un mateix la teva pròpia vida, i això passa sense voler. O bé que tu ets la causa de tot però d'això no n'estic massa segur.
Te deixes dur, te fa ganes quelcom, i aleshores t'involucres en coses, en projectes, en feina/es, i aleshores et converteixes en la realització del projecte que decidires quan eres més jove i pensaves que series tot allò que volies però que, anys després, no coincideix amb allò que volies ser i aleshores t'atures un moment, mires als teus voltants, et grates el cap i et demanes: què ha fallat? O tu, o la resta del món.
Record un dia llunyà que em vaig dir a mi mateix que escriuria la meva pròpia autobiografia abans que el futur (amb tota la seva complexitat) arribés i així, després, només hauria de fer el que allà hi posava, el que en aquella espècie rara de llibre d'instruccions estava planificat que es fes. Seguir un camí traçat durant l'adol·lescència i no desviar-se ni un pam d'ell. La vida seria fàcil. No vaig escriure mai aquesta biografia. Però pot ser ho hauria d'haver fet i així ja tendria clar de molt abans que les coses no es planifiquen, simplement ocorren.

That's Amore

 

Hi ha setmanes en la vida d'un en que, més que sortides de la realitat, semblen sortides directament de la fàbrica de la literatura. M'explic: Hi ha paisatges que signifiquen i hi ha fets que més que això --accions desenvolupades-- són pures metàfores. Que la força del significat passa per sobre dels simples fets.

Tot és molt pre-socràtic aquests dies. Tot va molt als seus orígens. Penso en frases del tipus "Del no-res no hi pot sorgir quelcom". Però coses com l'amor desmenteixen als filòsofs d'abans de Sòcrates.
Pot ser us estareu demanant què vull dir.
Hi vaig.

Amics molt propers han estat pares per primera vegada. Acab de conèixer, en dos dies diferents, a dues nines que a partir d'ara sempre sabré qui són, o com a mínim, d'on venen.
Aquesta és la resposta definitiva a qualsevol presocràtic que vagi fent afirmacions gratuïtes.
Que sí, que del no-res hi pot sorgir quelcom.
Un quelcom per sempre més.

***

I just quan torn de conèixer a Irene i Gemma em rodola el cap.
Som animals racionals, sí, però a l'hora de la veritat -i pot ser sigui aquesta l'única veritat- és que senzillament som animals amb ànsies reproductores. Tal qual en Ringo d'aquí un mes.
Les mir i pens en els documentals de la tele. Record que a un documental van dir que mirar bebés, o animals joves, ens genera oxitocines.
Un tipus d'hormona que ens fa sentir més segurs, més confiats, en definitiva, més forts i millors.
I clar que també pens en que ara per elles totes les possibilitats són obertes. A partir d'ara podran ser allò que elles vulguin ser. I que sempre hauran de defensar això perquè això és llibertat i això és vida així que benvinguda Irene i benvinguda Gemma.

Després al carrer veig la gent que va i que ve i pens en la importància extrema del sexe i que Freud no devia anar tan equivocat quan deia que bona part dels nostres traumes provenen de fets relacionats amb la sexualitat. I torn caure en les metàfores de les coses com ara que quan estava coneixent a un acabat d'arribar al món, poques habitacions enllà un home major moria.
That's life. That's amore.
I en la vida dels hospitals tot s'esdevé baix llum blanca on cada dia es neix i cada dia es mor.

***

I al final del dia i també de la setmana pens en mi.
I també en Ella.
En quelcom res que ha esdevingut un noltros. Un quelcom. Una força-força.
I tot i que no hi ha res perfecte, i tot i que de vegades ens barallam però moltes més ens estimam, i que cadascú és cadasqual i que de vegades si tu vas jo venc...
Oh, baby, that's life!
That's amore!