Clap hands

He vist nou obres de teatre en deu dies.
La causa ha estat la millor fira de teatre de Manacor de la seva història.

El fet que un grup de gent s'alii per treballar en un projecte comú (una obra de teatre) per crear només sentiments en els seus clients (espectadors) sempre ha despertat la meva curiositat.
Abans d'una representació hi ha molta feina.
I la feina que més atrau la meva atenció és la tria d'un text determinat.

Quantes llibreries coneixeu amb una bona secció dedicada a textos teatrals?

El teatre s'oblida en el racó més fosc.
Els lectors no s'hi interessen i les editorials no en fan publicitat.
Per què?

Sempre he trobat que a les novel·les hi ha massa descripció, massa informació absolutament innecessària, i que el teatre supleix amb escreixos aquest greu defecte de la narrativa.

Quan llegeixes teatre ets l'espectador de la representació perfecte. No hi ha males interpretacions, no hi ha mala il·luminació, no hi ha directors amb mal muntatge, no hi ha un vestuari poc encertat.

Però no hi ha lectors (i sí espectadors), un fet que ens podria conduir a pensar que la gent va al teatre per convenció social i no per gaudir del que veu.

Se sol dir que els textos teatrals només són vius quan es representen.
No hi estic d'acord.
Una novel·la no necessita representar-se o que en facin una peli per ser viva, no?
Ergo, és suficient llegir teatre.

I és curiós que quan el món intenta respondre a qui ha estat el millor escriptor de la història es respon amb unanimitat: Shakespeare.
Curiós, un dramaturg.
Com si llegíssim teatre!

Hagués aconseguit Shakespeare el mateix si hagués bolcat els seus pensaments en forma de novel·les?

***

Direu que aquest és un post dedicat a fer-me publicitat, però el fet que em llegeixin al continent, al mateix temps de patir un empatx teatral dels bons m'ha reviscolat part del que em sent.

Aquesta setmana me n'he adonat que ja fa més de 10 anys que vaig estrenar la meva primera obra.

Quan després es va publicar el text que s'havia estrenat, titulat Noctàmbuls, l'aleshores batle del meu poble va fer una introducció en la seva presentació que venia a dir que mai me guanyaria la vida amb aquest art, que no podria haver triat pitjor via per expressar el que jo sent, som, preocupa o vull. El teatre.
No vaig riure.
Vaig pensar 1.) que per aquí la cultura mai ha estat important, i 2.) puta ignorant incult.

Perquè ho necessitava (i no per rebot) vaig continuar escrivint obres de teatre que anava estrenant amb el meu grup, Noctàmbuls, i fins i tot vaig aconseguir (al seu costat) estrenar una de les meves obres a un teatre de la ciutat de Praga, a Txèquia. Allà es van interessar com mai pel que escrivia. Allà era un autor europeu i no un altre autor local. Culpa seva, no meva.

Després del debut internacional me varen fer dues comanes professionals. Escriure amb condicions. Una cosa que mai havia fet. Una, havia de ser una obra per tres personatges (el grup era de tres actors), i l'altra sobre un tema determinat.
Un dia vaig poder fer una representació d'una obra meva al meu poble. En el públic hi record quatre amics i una dona que mai havia vist en un teatre i que no va venir per compromís però que es va adormir.
Les comanes també es van estrenar i el mateix dia que un matrimoni extremadament ben vestit no va aplaudir ni una sola vegada, una senyora que no conec de res se'm va llançar a sobre a besar-me i dir-me que aquella obra hauria de ser obligatòria de veure per tots els mallorquins.

I vaig continuar escrivint i estrenant alguna obra més després d'haver complit els 30, un fet que automàticament em converteix en una mena d'espècie rara i incompresa en qualsevol àmbit (inclòs el teatral---ara imaginau-vos el familiar, on simplement s'ignora).

Cadascú lluita per aconseguir allò que vol en el món que viu. Viure d'acord amb el que vols. Aconseguir una feina que t'agradi tant que no la puguis considerar feina.
Aquesta és la lluita per la llibertat.
Per jo aquestes i només aquestes són les lluites que valen, la resta és esdevenir esclaus d'un món que ha decidir la nostra vida per nosaltres.

I ara encara continuo escrivint teatre en quasi secret, com si m'hagués d'avergonyir de dir-ho.

Per cert busco productor.

Pretty Mary K

"Remando al viento" és una peli que vaig veure fa mil anys i que me va agradar molt i que aquesta setmana he tornat a veure.
Me va recordar que no havia llegit Frankenstein, així que ahir, nit de llamps i trons sobre el poble, el vaig començar en pla tot un.

La llegenda conta que una nit en els Alps, estaven reunits al costat del foc, Lord Byron, Percy Shelley, i la seva futura dona, Mary Shelley.
Es contaven històries de terror fins que Byron va fer la seva proposta: facem els nostres propis relats de por.
L'endemà Byron i Percy marxaren d'excursió a les muntanyes i es van oblidar d'escriure la seva història.
Només Mary, amb 18 anys, va acabar la seva.
Es pot dir que aquells dies va parir un ésser immortal.

Han passat molts i molts d'anys entre aquell moment i ara.
Una noia va escriure una història, va escollir unes paraules, un relat, que avui llegesc i que ara ja és meu.
Com se fa això?
Com s'aconsegueix aquesta màgia?
Com es provoca la connexió entre el missatge d'una noia de 18 anys, que viu a l'any 1815, i la recepció d'un home (ehem) de trenta-i-tants, que viu al 2009, mitjançant una història escrita molts anys abans?
Per què hi ha aquest contacte? Què despertes, Mary, dins meu?
Què és el que fa que aquella història sigui tan rabiosament actual com aquest minut en que es llegeix?

O anant més enllà, com pot ser que les obres d'Eurípides, o de Shakespeare, o els contes de Chaucer, siguin encara actuals?

I així i tot continuam obsessionats per la novetat.
Si descomptam la tecnologia, allò nou és millor?
Per què correm com a bojos a cercar el darrer best seller si tanmateix la història ja ha fet la selecció dels llibres millors?

Avui estic en pla de convidar a sopar a Emily i a Mary vora el foc.
I no me malinterpretis, Catalina, que segur que és perquè enyorava el ploure.

***

I xerrant de llibres, sorpreses com aquesta m'entusiasmen.

Diari de la miliciana

El capità Bayo i les tropes republicanes varen desembarcar aquí prop, a Sa Punta de n'Amer, al mes d'agost de 1936.
Quan va reembarcar, al setembre, es va deixar un centenar de milicians a terra.
Varen ser capturats pels feixistes i les van afusellar a tots a Manacor.
Entre aquests presoners hi havia cinc dones, a les que no només van afusellar.

La foto és d'elles i va ser feta a l'Escola Graduada de Manacor i planteja més d'un problema.

Posant un nombre, per identificar-les, la primera de la nostra esquerra és la 1 i la de la més a la dreta, la 5.
De la 3 i la 4 se'n sap el nom i la història: Són Daria i Mercè Buxadé Adroher, de 18 i 23 anys respectivament.
De les altres n'hi ha una que té 53 anys, que nom Maria Garcia.
Una de les altres dues nom Teresa.
I l'altre és l'autora d'un diari que em farà tornar boig. Aquesta altra és anònima.
D'ella no sabem el nom, ni sabem quina d'elles és a la foto.

De l'autora del diari sabem que treballava a Telégrafos.
Que era anarquista i estava afiliada a CNT.
Que tocava el piano.
Que uns quants dies abans de la foto havia caigut i s'havia fet molt de mal a un genoll.
Que tenia un company de feina que nomia Vantrago.
Que no tenia una edat aproximada a la de Maria Garcia, sinó que era d'una edat semblant a la de Daria i Mercè.

1.) Intenta:

Identificar a Maria Garcia.
Identificar a Teresa.
Identificar a l'autora del diari.

2.) Ets capaç de respondre a les següents preguntes?

Qui varen ser els seus assassins?
Què els hi van fer?
Qui es va quedar amb el "diari de la miliciana" original?
Per què?
Quina vida havia tingut l'autora del diari abans d'allistar-se amb les tropes republicanes?

Quin era el seu nom?