13/11/09

That's Amore

 


Hi ha setmanes en la vida d'un en que, més que sortides de la realitat, semblen sortides directament de la fàbrica de la literatura. M'explic: Hi ha paisatges que signifiquen i hi ha fets que més que això --accions desenvolupades-- són pures metàfores. Que la força del significat passa per sobre dels simples fets.

Tot és molt pre-socràtic aquests dies. Tot va molt als seus orígens. Penso en frases del tipus "Del no-res no hi pot sorgir quelcom". Però coses com l'amor desmenteixen als filòsofs d'abans de Sòcrates.
Pot ser us estareu demanant què vull dir.
Hi vaig.

Amics molt propers han estat pares per primera vegada. Acab de conèixer, en dos dies diferents, a dues nines que a partir d'ara sempre sabré qui són, o com a mínim, d'on venen.
Aquesta és la resposta definitiva a qualsevol presocràtic que vagi fent afirmacions gratuïtes.
Que sí, que del no-res hi pot sorgir quelcom.
Un quelcom per sempre més.

***

I just quan torn de conèixer a Irene i Gemma em rodola el cap.
Som animals racionals, sí, però a l'hora de la veritat -i pot ser sigui aquesta l'única veritat- és que senzillament som animals amb ànsies reproductores. Tal qual en Ringo d'aquí un mes.
Les mir i pens en els documentals de la tele. Record que a un documental van dir que mirar bebés, o animals joves, ens genera oxitocines.
Un tipus d'hormona que ens fa sentir més segurs, més confiats, en definitiva, més forts i millors.
I clar que també pens en que ara per elles totes les possibilitats són obertes. A partir d'ara podran ser allò que elles vulguin ser. I que sempre hauran de defensar això perquè això és llibertat i això és vida així que benvinguda Irene i benvinguda Gemma.

Després al carrer veig la gent que va i que ve i pens en la importància extrema del sexe i que Freud no devia anar tan equivocat quan deia que bona part dels nostres traumes provenen de fets relacionats amb la sexualitat. I torn caure en les metàfores de les coses com ara que quan estava coneixent a un acabat d'arribar al món, poques habitacions enllà un home major moria.
That's life. That's amore.
I en la vida dels hospitals tot s'esdevé baix llum blanca on cada dia es neix i cada dia es mor.

***

I al final del dia i també de la setmana pens en mi.
I també en Ella.
En quelcom res que ha esdevingut un noltros. Un quelcom. Una força-força.
I tot i que no hi ha res perfecte, i tot i que de vegades ens barallam però moltes més ens estimam, i que cadascú és cadasqual i que de vegades si tu vas jo venc...
Oh, baby, that's life!
That's amore!

5 comentaris:

Jaqme ha dit...

La cançó, està clar, la canta Dean Martin.

I la foto, feta per anònim, del número Pi.

neus ha dit...

No pot ser que haguem d'esperar tant per llegir-te Jaqme... no pot ser que mentre esperem ens estiguem perdent tot això.
Sí, sóc egoista.

michele ha dit...

no se si es la oxitocina peró el que vull dir es que els bebé mos ensenyen que som res més que aixó.
Nadons indefefensos i debils que necesiten d'ajuda, i que cap disfraç que mos posem pot obviar aquesta veritat. I aixó a vegades, més que més forts i confiats pot deixar a qualsevol atònit i sense cap tipus de resposta.
Tots varem ser na Irene i na Gemma, i si mos miram bé encara o som.

pere ha dit...

És curiós. A mi les oxitocines que estic generant aquests dies me provoquen altres sensacions. Segurament estic en una primera fase, o fase pre-oxitocínica (?) i el que més sent és emoció i tendresa, però la seguretat i l'autoconfiança no compareixen. Esper que ens properes fases apareixin.
Gràcies per la part que em toca per aquest post que m'ha matengut la pell de gallina durant hores.

EQMEVD ha dit...

Bravo.
Pel que dius, i pel que calles.