22/10/09

War




La sensació que em desperten algunes persones que aparenten la perfecció --perquè aquest estat només es pot aparentar-- és rara.

Conec gent que intenta demostrar que és completa. Que es passeja i intervé en qualsevol conversa amb l'actitud del no-equivocar-se. Les seves intervencions, breus, em deixen sovint mut per estranyament rodones i esperades. "No és amb la perfecció amb qui parlam, és amb tu! Però on ets? On has anat?", de vegades em dic a mi mateix.
No te sentis al·ludit.

Sempre m'ha semblat que aquesta voluntat de perfecció és la voluntat d'amagar la imperfecció (aquí caldria plantejar-nos que si la perfecció no existeix el seu antònim tampoc, no? O és que la imperfecció és el normal i la perfecció el món de les idees de Plató?). D'això en podem parlar mil dies seguits, si vols.

Però ves tu a saber quin trauma infantil ens fa aspirar a coses que no som i fugir del que "no ens sembla bé".
Però així som. Tenim una idea del que som i del que volem ser i del que hem d'evitar ser.
I aleshores ens convertim en una cosa que mai hem estat, ni som.
Neurosi compulsiva.
Freud inclòs.

Però voler ser perfecte és l'estat més imperfecte que conec.

***

Escolt compulsivament un disc acabat de descobrir.
Un disc tardorenc amb rerefons lluminós.
Un àlbum que a la primera escolta és fàcil i normal i com més l'escoltes es va transformant en quelcom fosc i preciós.
Canta una al·lota de Londres, una espècie de cantautora. Li diuen Emmy the Great i el seu únic disc es titula First Love.
És un disc ple de retrets, insults i acusacions.
Me va enganxar a través d'una entrevista: "Mai més faria un disc així. No m'agrada humiliar a la gent".
Aleshores és un d'aquells àlbums escrit directament del lloc aquell tan rar on van els músics ferits a escriure cançons tan bones.
Com el "Songs of Love & Hate" del Cohen o l'enorme "For Emma, Forever Ago" de Bon Iver.

Pot ser escrigui això des de l'eufòria d'haver fet tan gran descobriment, però quatre dies d'escolta quasi ininterrompuda s'ho mereixen.

A més crec que és el disc amb més hipertext que conec. El títol de l'àlbum prové d'un conte de Samuel Beckett. I al mig d'algunes cançons s'hi sent l'Allellujah del mateix Leonard Cohen o el Kyrie Eleison.

Com m'agradaria poder anar al concert que dia 31 d'aquest mes farà a Barcelona!

***

Llegir quelcom una vegada és llegir-ho ninguna.

Com si encara llegís llibres...
Internet me força a llegir --via pantalla-- fragments, parts i trossos de realitat.
Però molts de fragments junts fan un llibre.

***

A la foto us presento a Ringo, el fill de na Mina.
Aquesta casa, a estones, és un zoo.
O un circ.

17/10/09

Everything in its right place




Aquests dies me n'he adonat de que el disseny del meu blog està allunyat del que és cool, in, o simplement bell.

Un dels meus millors amics és un apassionat del disseny i gràcies a ell -s'ha de dir que és un d'aquells tipos als que saps què regalar quan compleix els anys- he après que quan parla de Jasper Morrison es refereix a una cadira i que quan parla de Ptolomeo no ho fa en referència a l'astrònom, sinó a una làmpada. Gràcies a la seva afició per introduir, al mig de qualsevol conversa, referències al disseny industrial del Segle XX un va aprenent. He de dir també que gràcies a la part danesa de la meva família he arribat a saber que la cadira que millor casa amb la taula de la cuina és la Wishbone de Wegner o que m'agradaria tenir una làmpada de Poul Henningsen a cada habitació.

Així que la meva relació amb el disseny podríem dir que s'acaba a IKEA aquí.

No sóc capaç d'imaginar com m'agradaria que fos el meu blog.

No sóc capaç d'imaginar cap disseny.
Això és un problema.

Del poc que estic segur és que m'agradaria que tingués el fons negre i les lletres blanques.
I ja.

Aquest post no té conclusió.

15/10/09

Corrandes de la parella estable

La situació ideal o l'objectiu original és fer un post de poques línies i brillant.

***

He dit mai que abans de veure les cares d'alguns blogaires que llegesc me les solia imaginar?
Millor no em demaneu quin aspecte teníeu.
Ara m'imagino de què treballau.
Som barrufets. Un de cada.

***

He acabat d'escriure una nova obra de teatre.
He pensat que la situació ideal seria poder escriure una obra cada mes i presentar-la a un concurs i guanyar el premi.
I així anar tirant.
Clar que les situacions ideals només existeixen dins el cap perquè si no ja se sap...

***

Quan escric ho faig pensant en el lector ideal.
Algú que en comptes de donar-te copets a l'esquena et sàpiga criticar quan li passes l'obra acabada de sortir del forn.
Si escrius teatre és difícil trobar aquest lector perquè simplement ningú llegeix teatre.
Això cansa. Aquest lament concret cansa per repetitiu.
Escriure no significa escriure novetat-nou-modern.
Jo no.
I a més per què un autor, un pintor, un escriptor o un escultor ha de voler a donar a conèixer la seva obra?
Eh?
Per què?

***

Si he assolit el 50% de l'objectiu original, me conform.
Però crec que no.