"Remando al viento" és una peli que vaig veure fa mil anys i que me va agradar molt i que aquesta setmana he tornat a veure.Me va recordar que no havia llegit Frankenstein, així que ahir, nit de llamps i trons sobre el poble, el vaig començar en pla tot un.
La llegenda conta que una nit en els Alps, estaven reunits al costat del foc, Lord Byron, Percy Shelley, i la seva futura dona, Mary Shelley.
Es contaven històries de terror fins que Byron va fer la seva proposta: facem els nostres propis relats de por.
L'endemà Byron i Percy marxaren d'excursió a les muntanyes i es van oblidar d'escriure la seva història.
Només Mary, amb 18 anys, va acabar la seva.
Es pot dir que aquells dies va parir un ésser immortal.
Han passat molts i molts d'anys entre aquell moment i ara.
Una noia va escriure una història, va escollir unes paraules, un relat, que avui llegesc i que ara ja és meu.
Com se fa això?
Com s'aconsegueix aquesta màgia?
Com es provoca la connexió entre el missatge d'una noia de 18 anys, que viu a l'any 1815, i la recepció d'un home (ehem) de trenta-i-tants, que viu al 2009, mitjançant una història escrita molts anys abans?
Per què hi ha aquest contacte? Què despertes, Mary, dins meu?
Què és el que fa que aquella història sigui tan rabiosament actual com aquest minut en que es llegeix?
O anant més enllà, com pot ser que les obres d'Eurípides, o de Shakespeare, o els contes de Chaucer, siguin encara actuals?
I així i tot continuam obsessionats per la novetat.
Si descomptam la tecnologia, allò nou és millor?
Per què correm com a bojos a cercar el darrer best seller si tanmateix la història ja ha fet la selecció dels llibres millors?
Avui estic en pla de convidar a sopar a Emily i a Mary vora el foc.
I no me malinterpretis, Catalina, que segur que és perquè enyorava el ploure.
***
I xerrant de llibres, sorpreses com aquesta m'entusiasmen.
7 comentaris:
El títol, una cançó de Elliott Smith.
I jo que encara no he llegit el Frankenstein... sigh... Tants llibres i tan poc temps. M'ho anoto com a assignatura pendent.
Bé, perquè són elles dues...;)
Frankenstein la vaig llegir quan era adolescent, me va entusiasmar. Però jo sa que tenc pendent és n'Emily. Ara que s'acosta sa tardor crec que serà un bon moment per començar.
Aquesta és la màgia de la creació i la superba ambició, sovint abortada, de tots els que escrivim. Però, qui sap, tal volta d'aquí a 100 anys algú llegeixi L'Atlàntida i tingui el mateix sentiment.
Joder Jaume, precisament fa uns dies li don voltes al tema que comentes. Em sembla fascinant que algunes obres escrites a mitjans del segle XIX (si a tu t'has passat amb Mary, en el meu cas han estat Herman Hesse i Dostoievski) estiguin repletes d'idees i divagacions entorn a temes que, 150 anys després, semblen formar part de la meva pròpia reflexió interior. Els mateixos dubtes, les mateixes pors...Tot increïblement actual, tu ho has dit.
L'escriptura...quin gran invent!
Marco
Quan vaig llegir Joan Maragall, ara no fa gaire, me'n feia creus de que el retrat de la societat catalana de fa 100 anys, més o menys, fos calcada a l'actual... evolucionem tecnològicament, només tecnològicament.
A mi m'agradaria convidar a sopar, ara mateix, a Giorgio Bassani... em té enamorada la seva manera de descriure Ferrara.
Avui m'ha arribat Llata, divendres tindré Noctàmbuls. Tot pot ser que m'entrin ganes de convidar-te a sopar. Espero que la Catalina tampoc s'ho prengui malament ;)
N'Emily arriba de la mà del fred i la pluja. És com el te, que et torna a venir de gust a la que sents a la pell el primer vent fresquet.
Com el foc a terra.
Ara, diguem pragmàtica, per sopar a la llum de les flames prefereixo alguna cosa més calenta i carnal.
Si és que en el fons sóc una clàssica.
Publica un comentari a l'entrada