Carry That Weight

Avui m'he adonat que falten dos dies pel moment 123456789 del segle.
O dit d'altra manera les 12:34:56 de dia 7/8/9.
Sí. És un segon però tots volen fer alguna cosa important en ell.
Jo no sé si cridar o aturar la respiració sobre una sola cama mentre em toco amb el dit petit de la ma esquerra la punta del nas per darrera el cap.

***

Actualitzar Google Reader és com actualitzar la teva vida. També les vostres perquè he llegit els vostres blogs (després d'un mes i sis dies).
Lentament arrib o aterritzo a l'illa amb soroll d'explosions de fons.
Fins avui no he aconseguit despestar-me a una hora decent.
No sé si és cosa del jet lag o que fa massa claror sempre (un fet, aquest, que converteix els matins en quelcom desagradable i artifical).
I si em despert a una hora decent aleshores tenc un matí molt llarg per fer un munt de coses que no estic segur de voler fer.

En fi que sí.
Que ja hi sóc.
Feis uns posts que m'encanten encara que les comenti poc o gairebé mai.
I en especial un, amb foto, sobre un incendi a una casa que conec bé, que m'ha impactat especialment. Pel proper que és tot.
Sempre passen coses quan som allà.
Per això quan som allà pens amb aquí i no veig el que veig o sí. No sé.

***

L'altre dia vaig guaitar a les fotos d'una boda en el Facebook.
Després vaig telefonar a un amic per demanar-li què tal com anam què feis (quan es viu en parella la pregunta es converteix en plural) i davant l'excés de sopars i esdeveninents d'aquest agost que tothom te (a l'illa engreixam més durant aquest mes que per Nadal) vaig pensar que no tenc amics perquè no tenc sopars.

I clar, d'això sorgeix una pregunta (com amb renou d'explosions) de fons.

***

A Nova York vaig cercar el telèfon de Peter Parker.
Sí.
El vaig trobar.
La Ficció és la Realitat.