21/2/09
Forever ago
Volem una vida normal, sense grans espants, sense sorpreses.
Treballam per poder aconseguir (o assolir) això o allò.
Viatjam algun cop l'any.
La vida en un loop i sentir-nos segurs.
Els turistes del vídeo són la nostra metàfora.
"No ens tragueu del que planificam, ni ens espanteu..."
Després de dilluns, ja arriba el cap de setmana.
I així un cap de setmana darrera un altre.
I després alguns anys.
Fins que (pot ser) arriba quelcom que canvia per un temps les nostres vides:
Un fill, començar o rompre un amor, la loteria, una mort, una bona oferta de feina o jo que sé.
Hi ha gent que espera sovint un canvi que mai arriba.
I si arriba no és el canvi que volies.
El que canta en aquest vídeo va perdre de cop algunes coses importants de la seva vida.
I va decidir traslladar-se a viure a una barraca d'un bosc de Wisconsin.
I va romandre allà tres mesos intentant curar-se d'una greu malaltia (i de més coses) amb la seva guitarra i amb capítols de Doctor en Alaska.
En aquell hivern Bon Iver va composar una obra mestra.
Quan es va publicar l'àlbum la gran majoria de revistes especialitzades van ser unànimes: estaven davant d'un dels millors àlbums de l'any 2008.
I hi estic d'acord.
Els turistes escapen sovint de la bellesa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
Títol de l'àlbum: For Emma, forever ago.
els teus post darrerament sempre tenen un nosequè de banda sonora.
Gran cançó, per cert
:)
És curiós com la majoria de vegades busquem una raó per fugir enlloc de buscar-ne una per quedar-nos...
M'agraden els teus posts.
Una abraçada :*)
Per què hem deixes sempre tan copsada, Jaqme?
La vida té més notícies dolentes que bones. Sabeu per què? Perque no sabem valorar les bones en la seva justa mida.
Cada segon que un disfruta de viure és un bon moment i, en conseqüència, l'hem de convertir en una bona notícia.
Les super-bones notícies no es donen sovint, i es així. Per no dir casi mai.
En canvi, les dolentes arriben pràcticament a diari, petites coses, sí, que també hem de valorar en la justa dimensió.
No és el cas de Bon Iver, segur (que deguè ser un digne representant de l'anomenat eupasputisme), que mos ha deixat aquest temazo.
Bon post, Jaqme.
Perdonau es rollo.
Jaqme aquest pots es la crisi existencialista de tothom, pero no tothom s'ho planteja. Els canvis, siguin quins siguin, i canviam a cada instant, pens que ens els hem de treballar. Si no, no hi ha canvi, no hi ha alegria, no hi ha vida, tot es torna com el color d'ala de mosca morta!
Hi ha una canco d'en Jesse Harris :what you wanted, que diu al final:
It seems so strange, you don't change what you wanted.
Per cert aquest te lletres molt bones. http://www.jesseharrismusic.com/ . El vaig sentir a New York aquest Nadal a un bareto petit, un amic m'ho havia recomenat.
Besades.
els canvis a la vida són com una bufetada a la cara, serveixen per reaccionar i despertar de que cal viure-la amb totes les seves conseqüències.
Publica un comentari a l'entrada