17/10/08

Strange form of life


Cap agressió sense resposta.
O totes les agressions sense resposta?
Que primer es retiri qui primer es cansi.

***

Avui he descobert al meu fillol de 15 anys un grup que ell (m'ho assegura més de 10 vegades) no havia sentit mai.
Nirvana.

Serà que em faig vell?

***

Hi ha una assignatura que parla de les arrels de la Filosofia contemporània, però també es pot titular Nietzsche.

I hi ha un poble de Mallorca que es diu Felanietzsche.
I un altre que es diu Alqaeda, on hi ha l'hostal de ses nines.

***

Existir és estar obligat a existir.
I omplim el temps de coses.
El cervell també.
Massa.

***

Avís a melòmans.
M'agrada escriure mentre escolt "The Letting Go".
Un dels millors discs de la dècada.
Segur.
I el seu autor, Bonnie "Prince" Billy, toca dia 26 d'aquest mes a Lloseta.
Un luxe que vengui aquest crack!

13/10/08

Souvenirs


Un dels jocs del carrer de la meva infància tractava de cercar l'entrada del túnel dels russos que creuava tot el barri.
El túnel estava ple de màquines i d'enemics que espiaven a les nostres famílies.
Fins i tot mai vàrem descartar que els nostres pares fossin espies secrets a les ordres d'alguna potència mundial.
Era la guerra freda, i la nostra imaginació es veia afectada pels esdeveniments i la història d'un món desconegut.
Totes les possibilitats eren obertes.
Era l'època en que la sèrie "V" ens congregava davant la tele, en un dels majors esdeveniments setmanals.
A l'escola tots volíem ser amics dels alumnes les famílies dels quals havien construït búnquers davall casa seva.
Per si hi havia un atac nuclear.
Els búnquers encara existeixen i els xalets que les custodien, també.
I estic convençut que molta de gent del poble té un mapa mental fet d'on es troben.
Només per si un cas.

***

L'altra dia vaig estar convençut, això sí, per un moment, que si l'espècie humana tingués un depredador, un competidor fort en l'escala animal, no hi hauria tanta depressió emocional.
El depredador caçaria els més dèbils.
Viuríem en un món sense invàlids ni vells.
Posats a triar m'estim més viure en un món imperfecte que no en un món on només els més forts tenen garantida la supervivència.
Això deu tenir alguna cosa a veure amb el capitalisme salvatge.
Segur.

3/10/08

Homenatge a Welles

Pocs anys abans de l'adolescència vaig tenir un accident.
Anava en bicicleta i, quan vaig intentar adelantar a un amic, me vaig estavellar contra un cotxe que venia en direcció contrària.
El meu cos va, literalment, volar per sobre del cotxe i vaig aterrar amb el cap contra l'asfalt.
D'aquell accident no record res.
La memòria va deixar de funcionar o bé va esborrar aposta el rastre de tots els esdeveniments.
Després d'estar dies en coma, vaig despertar.
Varen haver de passar alguns anys i moltes proves perquè tothom s'assegurés de que no havien quedat seqüeles.
Però el meu pare sempre ho ha posat en dubte.
Diu que el meu comportament va canviar.
Afirma que abans de l'accident era un al·lot seriós, i que després em vaig convertir en una espècie de desastre ambulant.
Jo sempre he donat la culpa d'aquest canvi en la meva personalitat a una mala adolescència.
En fi.
A partir d'aquell moment em vaig dedicar a fer bromes de mal gust a la família.
A entrar d'amagat a les cases de les meves ties i donar grans ensurts quan ningú m'hi esperava.
A pintar-me un ull, amb l'ajuda de la meva cosina, de morat, com si hagués rebut una terrible pallissa i comparèixer "malferit" a la tenda de ma mare.
A despertar als meus pares amb el so del lleó a l'orella.
I unes quantes més que és millor no recordar.
Vaig rebre algunes granerades, vaig rebre sabatades pel clotell.
Hi va haver un diumenge especialment avorrit.
Els meus pares eren al futbol i en vaig pensar una.
Vaig tombar la tele al terra, vaig obrir tots els calaixos de la casa, vaig treure la roba dels armaris, i quan les vaig sentir que arribaven a casa, em vaig estirar al terra fent-me el mort.
L'ensurt va ser tan gran que des de aquell moment vaig anar més alerta.
Són bromes de malgust que formen, encara ara, part del que som.
També les he provades de dur a terme en la meva vida en comú amb Ella.
Però l'única que vaig provar de fer va fracassar.
Va amenaçar amb deixar-me.

Com que a casa ja no puc fer putades, les faig a fora.
La darrera ha trascendit, pel que he vist avui, al diari Balears i que il·lustra, en un breu, aquest post.

Fa alguns mesos el projecte "Material Acústic Antiaillant" me va demanar una peça radioteatral.
No volia escriure els habituals diàlegs que patinen per les orelles dels oients, ni ganes de fer comèdia ni drama.
Vaig pensar en una de les millors peces radioteatrals de la història, la mítica adaptació que va fer Orson Welles, de "La guerra dels móns" per a la ràdio, que va provocar més d'un atac de pànic als USA.
I vaig pensar en fer-li un homenatge.
"Homenatge a Welles" es va emetre dissabte passat.
El vespre el meu cosí me va dir que el seu padrí l'havia despert exaltat al migdia.
"A Mallorca estan passant coses grosses", cridava espantat.
Havia sentit que a la ràdio anunciaven un desembarcament bèlic hostil contra l'illa.
La tele em va fallar, perquè no va acompanyar.

Val, fins aquí, res de nou.
Vaig pensar que havia estat la única reacció de la única persona que havia escoltat, sense voler i sense saber que era meu, el programa aquell dia.

Però amb la notícia del diari he investigat i me consta que polítics importants varen rebre trucades d'alarma.
Avui mateix he escrit a Ona Mallorca per saber quines havien estat les reaccions que havien rebut.
La seva resposta ha estat aquesta:

"La veritat és que ha estat tot bastant divertit... Jo no havia reparat que justament el teu "Homenatge a Welles" s'emetia dissabte passat, i vaig rebre telefonades de gent preocupada per saber què passava, que havien sentit cosa d'un desembarcament per Artà i Campos i volien saber més informació! Aquí a la ràdio, també van telefonar oients pel mateix i periodistes de la casa també reberen trucades en el mateix sentit.

Record que quan enregistràvem el capítol especulàvem sobre la possibilitat que hi hagués gent que s'empassàs la història, saps que vàrem riure amb tot això... i ara resulta que ha passat de veres!! Ja veus, encara segueix funcionant!!"

Al llarg de la vida canviam, però tampoc ho feim tant.
De petit les bromes eren dins la casa.
Ara em temo que la casa ja no és suficient.

Si voleu escoltar la peça radioteatral, clicau aquí.
Té una duració de 10 minuts (per si voleu encendre una cigarreta, preparar un te, o encetar una cervesa...).

Una sugerència és que faceu entrar a algú a l'habitació on sou i li faceu escoltar les "notícies" mentre vosaltres "actuau" com si el que escoltau fos real.

Esper, de veres, que no us avorreixi.

1/10/08

Heisenberg

Un es demana (de vegades i entre les coses que es demana) com hagués pogut ser la història del cinema d'haver-se rodat "El senyor dels anells" que Stanley Kubrick tenia planejada gravar amb els Beatles fent de Hobbits.

Què hagués passat si... és una llista que no acaba mai.
Una cançó amb totes les notes possibles.

Un es demana (de vegades i entre les coses que es demana) com hagués estat la seva vida si no li haguessin regalat la biografia de'n Kerouac el dia aquell en que va complir 16 anys, al mateix temps que li van anunciar que "A partir d'ara el temps et passarà més aviat" (i que l'havia de convertir, per sempre més i de cop, en un ésser descentrat).

L'atzar, en el fons, deu ser física quàntica.

***

En el món Marvel la normalitat pertany als superherois i als supervilans. Tota la resta són anormals.

En els mítics còmics Don Miki hi havia en Miki, en Donald i tota la seva, diguem-la així, família.
Tota la resta dels habitants de Patolandia eren cans.
Pobre Pluto.