Saben aquell que diu...
Es fa horabaixa i l'electricitat torna.
Un llamp a la central de Es Murterar ha deixat les illes a les fosques.
Fosca no, perquè era el matí.
Havia de gravar un arxiu. I això que sona a informàtica no ho és.
Havia de gravar (amb la càmera) un arxiu (de documents històrics).
L'arxiu no té finestres.
Gravaré demà.
***
Mentre l'horabaixa se'n du un altra dia escolt, en un loop infinit, Cat Power.
Una cançó: Keep on runnin' del disc "You are free".
I la lletra me fer.
De vegades està bé no entendre la lletra de les cançons.
Jo li don el significat que vull.
I si sabés el que diu deixaria d'agradar-me.
Però aquesta lletra sé de què va.
***
Hi ha un abisme que separa allò que un diu
i allò que l'altre entén.
Mai ens comunicarem.
Perquè comunicar-se és impossible.
No només hi ha paraula.
Hi ha to, hi ha gest, hi ha pensament.
I el que escolta que no sap què escolta.
***
I no només això, la lletra h, el punt sobre la i (i sobre la j) i totes les majúscules, són absurdes.
Però ho mantenim allà.
Ens habituam a l'absurd amb consens.
***
I aquí no acaba tot.
Tot té dues cares.
No. Més de dues.
Cada vegada que deim alguna cosa d'alguna cosa només donam una sola visió d'aquella cosa.
I voler dir-ho tot és pretensiós, i impossible.
Perquè cada cosa és infinita.
***
En tot curs de guió teatral se diu que s'ha de donar més importància al subtext que al text.
Donar més importància al que es calla que al que es diu.
Però callar també significa.
***
A aquest post li falta sentit de l'humor.
Pujaré al seu principi i escriuré "Saben aquell que diu..."
15 comentaris:
El dibuix, de Jaqme.
El saben aquell que diu... (això em sona, ah sí n'Eugenio, clar!).
És collonut que cada vegada que fa quatre gotes les illes quedin a les fosques.
De vegades està bé no entendre la lletra de les cançons. Tens raó. He llegit traduïdes cançons d'autèntics mites dels setanta i he quedat decepcionat.
Si allò que l'altre entén no és el que tú volies expressar és que xerraves via internet, com ara jo. A vegades és complicat.
Joer, el tema del punt sobre la i, i totes les majúscules, quanta raó tens!
I l'assumpte de que cada cosa és infinita podria ser objecte de debat al nou Club de la Filosofía (òsties, he posat majúscules).
Al post li falta sentit de l'humor, trobes? No pensam igual idò.
M'he divertit molt, molt.
Quan vaig escoltar a la ràdio que us havíeu quedat a les fosques, tot i ser de dia, vaig pensar en tu.
Hi ha una cançó de la que només mig entenc quatre frases i té pinta de ser trista. Em nego a buscar-ne la lletra, potser sabria què hi diu i em fotria enlaire l'alegria que em fa córrer per les venes sempre que escolto la música, de les notes i la veu.
I a vegades, sense quasi cap paraula, amb només algun gest i una mirada, el receptor capta tot el missatge de l'emissor.
Comunicar-se és complicat, però no impossible.
ai les "àtxes" i els punts... quina manera de fer perdre el temps...
I la gent que enlloc de punts hi dibuixa una rodoneta?? fins i tot he vist qui té temps de dibuixar-hi cors! Poca feina i molta cursileria?
Impossible veure totes les cares de res. Impossible entendre-les i impossible explicar-les.
Potser he xerrat (escrit) massa... però callant no podria dir-te que m'agrada com penses i com escrius el que penses.
Què diu???
El post m´ha agradat. És molt tu. Molt Jaqme.
La comunicació és moolt complexa.
A jo m´agraden les h, els punts de les i i de les j. Què hi farem!:P
És la tardor.
Rescata els versos de la Dickinson, la música de Nick Drake i el vent que et fereix la boca.
És clar que vosaltres us quedeu sense llum però no teniu el torb per gelar-vos l'ànima.
D'això s'encarrega la Cat Powers.
Polièdrica.
Com tot.
Jo no pos mai els punts sobre les "i" i les "j". Diuen que això és de gent despistada i poc detallista, però no m'importa gaire perquè ho trob un poc zen.
"Més importància al que es calla". Per això deu ser que no m'agrada la gent que xerra a altes velocitats i per llargs períodes de temps. Si els escoltés potser descobriria que no diuen res.
Recent descobriment de tardor:
Espers.
També aquí a Barcelona, quan cauen quatre gotes, tot és un caos. Els semàfors s'espatllen, les places s'inunden, el transport públic és col.lapsa... Dit així sembla l'apocalipsi, però hi estem tant acostumats que ho trobem de lo més normal. Això és el més trist.
M'agrada la lletra "h" precisament perquè és muda. En un mon cada cop més sorollós, tenir a l'abecedari una lletra que no té cap so, és un autèntic luxe.
No entendre les cançons també té el seu punt. No sé quin escriptor era que llegia a un altre poeta en la seva llengua original, de la qual ell no en tenia ni idea. Quan algú el va interrogar sobre això, va contestar que la seva poesia era tan gran que fins i tot sense saber el que deia, l'arribava a commoure.
Per cert, m'agrada el dibuix! :-)
Bones,
a jo m'encanta que hem 4 gotes kedem a les fosques, amb un poc de vent incomunicats via aerea i amb un parell d'ones via mirítima. M'encanta, tenc sa sensació de tornar un poc enrrere, de que tot s'atura una estona (o un parell d'hores), m'encanta! supos que també és pq no afecta a res ke hagi de fer molt important, sino supos ke m'emprenyaria, o no, no se!
D'acord amb tu Bua, ses coses infinites com a tema pel Club de Filòsofs!!
Jo faig es punt de sa i enorme, un gran rotllo, ho veig com un simple complement a sa lletra, com unes arracades o un capell!
Salut!
M'agrada el que dius. Aquesta sensació de que les coses tenen un funcionament autònom, de que van a la seva i que nosaltres/vosaltres/ells ho entenem o desentenem segons com bufa el vent, frapa.
El primer record que tinc d'aquesta afuncionalitat és de quan era tant petit, que era, gairebé, ínfim.
"el poble de Déu que feu via travessà l´inmens arenal" cantava el mossèn ...i jo que no m´ho treia del cap, i que qui era el poble de Déu, i que què tenia a veure la via i que on era l'arenal...i jo ho cantava mentre feia pipí damunt un romaní del pati de casa, coses.
Bua: Jo també trob collonut això de quedar-nos sense llum. Ahir vaig anar a fer un cafè i al meu costat hi havia un famós policia municipal q tot el temps se'm va estar queixant de l'apagada. Li vaig dir que estava bé quedar-nos sense llum algun dia, i va riure. I va acabar donant-me la raó més content que un gínjol. De vegades cal deixar de lluitar contra tot per veure la simplicitat de les coses.
Després contest més, que ara me n'he d'anar a cercar esclata-sangs.
Sense majúscules les coses que un considera importants (el Club de la Filosofia, el Barça...).
Has trobat esclatasangs, Jaqme?
Teniu molt gelosos els punts ón s'hi fan, eh?
Mai havies xerrat d'aquesta habilitat que, segur, tens.
A mi m'agrada, més que cercar esclatasangs, menjar-los torradets amb pa amb oli verjo i tomàtiga fregada (llom no importa n'hi hagi).
Ja diràs coses.
Jo posaré es beure, jojojo. Un bon vi no mal diu.
PD: Aquest famòs policia local no deu ser un que va posar nom a un tot terreny, de marca no t'hi fitxis?
Segur que sí.
El saben aquell que diu...
Grans records.
M'he fet amb una recopilació d'acudits de mestre Eugenio.
M'hi has fet pensar amb aquest post.
Gràcies!
Problema: Quan el duc posat dins el cotxe ric a manades desfetes, fins i tot plor de rialles, i em poden veure. Jojojo.
Enorme Eugenio.
Vaig a fer un vi amb un poc de fromage français.
jo moltes vegades ni entenc les que puc entendre i es escoltar música ja no té res a veure a entendre un idioma. Llavors a vegades, paro, repeteixo la frase sense melodia i llavors i caic, ostres, si diu allò!
moltes vegades els silencis ho diuen tot.
Bua: Fins d'aquí una setmana no tornaré a tastar ni el vi ni el formatge. Com a mínim. I sí, el policia és un cotxe XD
Polaroid mental: Benvingut. I per cert, avui vespre mirant el Barça se m'ha acudit que hi ha una cançó de la qual desconec la lletra. La de la Champions.
Per jo sempre ha dit:
"El Barça
El Barça
El Barça
Will win
The Chaaampions"
Crec que deu dir això, no?
Publica un comentari a l'entrada