Souvenirs

Un dels jocs del carrer de la meva infància tractava de cercar l'entrada del túnel dels russos que creuava tot el barri.
El túnel estava ple de màquines i d'enemics que espiaven a les nostres famílies.
Fins i tot mai vàrem descartar que els nostres pares fossin espies secrets a les ordres d'alguna potència mundial.
Era la guerra freda, i la nostra imaginació es veia afectada pels esdeveniments i la història d'un món desconegut.
Totes les possibilitats eren obertes.
Era l'època en que la sèrie "V" ens congregava davant la tele, en un dels majors esdeveniments setmanals.
A l'escola tots volíem ser amics dels alumnes les famílies dels quals havien construït búnquers davall casa seva.
Per si hi havia un atac nuclear.
Els búnquers encara existeixen i els xalets que les custodien, també.
I estic convençut que molta de gent del poble té un mapa mental fet d'on es troben.
Només per si un cas.

***

L'altra dia vaig estar convençut, això sí, per un moment, que si l'espècie humana tingués un depredador, un competidor fort en l'escala animal, no hi hauria tanta depressió emocional.
El depredador caçaria els més dèbils.
Viuríem en un món sense invàlids ni vells.
Posats a triar m'estim més viure en un món imperfecte que no en un món on només els més forts tenen garantida la supervivència.
Això deu tenir alguna cosa a veure amb el capitalisme salvatge.
Segur.