No deixis que mai ningú te digui com i què has de pensar.
Johnny Rotten
Crec que un dia acabaré fent-me un tatuatge amb aquesta frasse.
Sent a Camacho, reconvertit en filòsof, afirmant "es el momento de sentirse español. Todo el mundo admira a España".
Hi pens. I molt.
Què és el que fa que no hi hagi dins jo una passió per l'equip al que ara anomenen "La Roja"?
La conclusió, la tinc.
Tots formam part de tribus.
No hem evolucionat tant en 5000 anys.
I jo no em sento part de la tribu que celebra els triomfs d'un equip de futbol.
Me fa peresa explicar-ho a cada un que em parla de la selecció.
M'ametrallen amb la mateixa conversa mitjans comunicació, amics, família i també desconeguts: els partits de la selección española i que "guanyarem".
Jo, que sóc un acomplexat, seguesc la conversa, i de seguida que puc canvio el tema cap al Wimbledon.
No m'interessa i a més tinc poques possibilitats d'aïllar-me.
Per jo és una bojeria col·lectiva.
Un amic italià me demanava ahir explicacions del per què me sentia així, del per què era tan radical, del per què mesclava ous amb caragols.
Perquè se'n fes una idea li vaig explicar amb un exemple amb el qual es pogués sentir identificat.
És com si França, fa temps, hagués invadit i malmenat el seu país, i la seva cultura i la seva llengua, durant segles.
I aleshores França arriba a la final de l'Eurocopa.
I tota Itàlia, que ha resistit com ha pogut durant segles (i molta d'ella (mitjançant l'educació) ja ha crescut amb una profunda neteja de cervell, i una eliminació profunda de tot esperit crític) es rendeix a tot el que fa olor a França.
Fa estona que estic convençut que no hi ha cap diferència entre noltros i un país col·lonitzat.
No compartim ni la literatura, i els nostres intel·lectuals són silenciats.
No aplaudiré ni aixecaré la bandera d'aquell que ha tractat de negar la meva existència durant segles.
No hi ha res més convincent que un missatge continuat des de tots els mitjans de comunicació durant dies i dies.
La capacitat de convertir les mentides en veritats.
O de convertir allò que no és important (un partit de futbol) en l'esdeveniment del segle.
Vull dir el que pens.
Sent a Camacho, reconvertit en filòsof, afirmant "es el momento de sentirse español. Todo el mundo admira a España".
Hi pens. I molt.
Què és el que fa que no hi hagi dins jo una passió per l'equip al que ara anomenen "La Roja"?
La conclusió, la tinc.
Tots formam part de tribus.
No hem evolucionat tant en 5000 anys.
I jo no em sento part de la tribu que celebra els triomfs d'un equip de futbol.
Me fa peresa explicar-ho a cada un que em parla de la selecció.
M'ametrallen amb la mateixa conversa mitjans comunicació, amics, família i també desconeguts: els partits de la selección española i que "guanyarem".
Jo, que sóc un acomplexat, seguesc la conversa, i de seguida que puc canvio el tema cap al Wimbledon.
No m'interessa i a més tinc poques possibilitats d'aïllar-me.
Per jo és una bojeria col·lectiva.
Un amic italià me demanava ahir explicacions del per què me sentia així, del per què era tan radical, del per què mesclava ous amb caragols.
Perquè se'n fes una idea li vaig explicar amb un exemple amb el qual es pogués sentir identificat.
És com si França, fa temps, hagués invadit i malmenat el seu país, i la seva cultura i la seva llengua, durant segles.
I aleshores França arriba a la final de l'Eurocopa.
I tota Itàlia, que ha resistit com ha pogut durant segles (i molta d'ella (mitjançant l'educació) ja ha crescut amb una profunda neteja de cervell, i una eliminació profunda de tot esperit crític) es rendeix a tot el que fa olor a França.
Fa estona que estic convençut que no hi ha cap diferència entre noltros i un país col·lonitzat.
No compartim ni la literatura, i els nostres intel·lectuals són silenciats.
No aplaudiré ni aixecaré la bandera d'aquell que ha tractat de negar la meva existència durant segles.
No hi ha res més convincent que un missatge continuat des de tots els mitjans de comunicació durant dies i dies.
La capacitat de convertir les mentides en veritats.
O de convertir allò que no és important (un partit de futbol) en l'esdeveniment del segle.
Vull dir el que pens.
8 comentaris:
La foto, que no és meva, és la del vell marí que després de 50 anys ha tornat a alguna de les costes de l'illa.
El primer o el darrer?
esperem que el primer de molts altres :)
per cert... Nadal o Federer?
;*)
Estic amb tu, Jaqme. Ni me'n sent identificada, ni se'm remou res, ans al contrari, m'entristeix veure com la col·lectivitat es mou unificada per fets tan banals com aquest i resta quieta o desunida davant fets més grans.
Massa eufòria desmesurada...
És una llàstima que per altres aspectes més importants no s´aconsegueixi tanta energia.
Jo ja he desistit d'intentar explicar el per què la sel.lecció espanyola me la porta fluixa... Aquí, si no comparteixes aquest nacionalisme ranci et tracten d'imbècil cap amunt (que s'ho diguin al Puigcercós).
I el curiós és que els que et tracten d'imbècil són els mateixos que criden Olé - olé com energumens , que vesteixen de toreros i que insulten i agredeixen a qui no pensa com ells.
Ah! i ja de pas aprofito per declarar-me pro-federer ;-)
PS: Tampoc entenc el treure tant de pit havent guanyat un torneig que té com a campions a països com Grècia i Dinamarca, tots els amb una "gran" tradició futbolística...
No sé encara qui és aquest Rotten. Avui em posaré en marxa per tal d'averiguar-ho. Quina frasse, quina relíquia. És per fer-se un tatuatge, certament. Jo, de moment, faig còrrer la frasse per altres blocs ón hi escric. Gràcies, Rotten.
No ho podies haver expressat millor. Un gran apunt, des del sentiment, ben trenat i encara més ben escrit. Vaja, rodó. Felicitats.
Ara ja ho sé. Sex pistols, vocalista. Impresionant. Aquesta frasse ha canviat la meva vida. Soc un altre. Re-gràcies, Johnny.
Publica un comentari a l'entrada