28/6/08

Anarchy in the UK



No deixis que mai ningú te digui com i què has de pensar.


Johnny Rotten

Crec que un dia acabaré fent-me un tatuatge amb aquesta frasse.
Sent a Camacho, reconvertit en filòsof, afirmant "es el momento de sentirse español. Todo el mundo admira a España".
Hi pens. I molt.
Què és el que fa que no hi hagi dins jo una passió per l'equip al que ara anomenen "La Roja"?

La conclusió, la tinc.
Tots formam part de tribus.
No hem evolucionat tant en 5000 anys.
I jo no em sento part de la tribu que celebra els triomfs d'un equip de futbol.
Me fa peresa explicar-ho a cada un que em parla de la selecció.

M'ametrallen amb la mateixa conversa mitjans comunicació, amics, família i també desconeguts: els partits de la selección española i que "guanyarem".
Jo, que sóc un acomplexat, seguesc la conversa, i de seguida que puc canvio el tema cap al Wimbledon.

No m'interessa i a més tinc poques possibilitats d'aïllar-me.

Per jo és una bojeria col·lectiva.

Un amic italià me demanava ahir explicacions del per què me sentia així, del per què era tan radical, del per què mesclava ous amb caragols.
Perquè se'n fes una idea li vaig explicar amb un exemple amb el qual es pogués sentir identificat.
És com si França, fa temps, hagués invadit i malmenat el seu país, i la seva cultura i la seva llengua, durant segles.
I aleshores França arriba a la final de l'Eurocopa.
I tota Itàlia, que ha resistit com ha pogut durant segles (i molta d'ella (mitjançant l'educació) ja ha crescut amb una profunda neteja de cervell, i una eliminació profunda de tot esperit crític) es rendeix a tot el que fa olor a França.

Fa estona que estic convençut que no hi ha cap diferència entre noltros i un país col·lonitzat.
No compartim ni la literatura, i els nostres intel·lectuals són silenciats.
No aplaudiré ni aixecaré la bandera d'aquell que ha tractat de negar la meva existència durant segles.

No hi ha res més convincent que un missatge continuat des de tots els mitjans de comunicació durant dies i dies.
La capacitat de convertir les mentides en veritats.
O de convertir allò que no és important (un partit de futbol) en l'esdeveniment del segle.

Vull dir el que pens.

20/6/08

Krap


Què pot fer l'home per evitar la demència, oh, molt discreta,
molt velada, que li han ensenyat a témer? (Pausa)
Pot fingir que viu i que els altres viuen.

Eleutheria
Samuel Beckett


Sempre he pensat que el temps és quelcom que t'empeny.
Endavant! (encara que no ho vulguis).
Un fet que et fa acumular experiència (encara que no la vulguis).

Imagino un personatge.
Tu.
Demà al matí et negues a sortir del llit.
Inventes una excusa.
Febre o el que sigui.
I l'endemà el mateix.
I l'altra també.
I l'altra i l'altra...

L'objectiu: no participar més del món.
Isolar-se (com m'agrada aquesta paraula!).
No saber els resultats de l'Eurocopa 2008 i aturar el mòbil per sempre (uf).
Ni tan sols parlar o participar de la literatura.
No relatar la pròpia experiència.

Aleshores els éssers estimats t'alimenten, perquè no moris de fam.

Et negues lentament a ser persona, a ser amb ells, a ser part del món.
Aleshores què?
Aleshores la pressió augmenta.
Et vesteixen, o et duen el psiquiatra a casa.

No hi ha solucions per a tu.
Si no treballessis no moriries de fam.
Però tampoc tendries la wii ni l'imac.

Estic mesurant la meva feina i/contra la meva vida (sobre una balança)?
Crec que vomitaré.

11/6/08

Dos horitzons

Hi ha una línia que sempre separa el passat del futur.
Sempre hi camines damunt.

I sempre tries cap a on mirar.

7/6/08

Hammershoi 31

El món es troba dividit en dues parts, de les quals una és visible i l'altra invisible.
Allò visible és el reflex de l'invisible.

Zohar, I, 39.

Allò inconscient sap més que allò conscient.

C.G. Jung.
"La interpretació de la natura i la psique"

5/6/08

Al vent del món lyrics

Avui estic enfadat.

El president d'Air Berlin, Joachim Hunold, ha escrit una editorial a la revista de la companyia afirmant que el castellà és una llengua perseguida a les illes (no és un làpsus, heu llegit bé: el castellà).
Un editorial que llegeixen els passatgers que viatgen amb la seva companyia aèria i que donen una imatge irreal del lloc on visc.
En aquesta editorial s'hi afirma que l'espanyol ja no és llengua oficial a Mallorca, que hi ha nens que ni l'entenen ni el saben parlar, i que la partició d'Espanya en regions és un retorn als mini-estats medievals. Tota un ponència del Debate Nacional.

La història de les agressions a la nostra llengua continua, un fet al que massa persones ja s'han acostumat. Però aquesta vegada prové d'una empresa d'aviació.
Quan una nació lingüística rep un atac (provengui d'on provengui) a una de les seves senyes d'identitat sol respondre amb contundència a aquest atac. Al manco es defensa perquè defensa a allò que estima. Però nosaltres i noltros, que sempre hem tingut l'autoestima baixa, no respondrem. Direm que "tanmateix..." i no exigirem que se'ns respecti ni que se'ns tengui en compte. El silenci ens fa còmplices i tanmateix...
Tenim mentalitat de país col·lonitzat mesclat amb síndrome d'Stockholm. Tot un cocktail Molotov en mans d'un kamikaze.

L'editorial de Air Belin és la resposta de la companyia a una carta de na Margalida Tous (que com a Directora General de Política Lingüística ha fet la seva feina) en la qual demanava (i no obligava ni res semblant) que la companyia també fes servir el català en les seves comunicacions amb els passatgers, ja que som molts els illencs que també viatjam amb aquesta aerolínia. Però la resposta de la companyia alemanya ha estat el lladruc d'un ca rabiós, i no el que faria qualsevol persona amb un mínim d'educació i respecte cap a la terra on fa el negoci.

Dubto entre si Joachim Hunold deu tenir a casa a Calvià i ser amic del batle d'aquesta localitat, (i també de les seves teories conspiratòries contra l'espanyol a l'illa) o si l'únic que ha llegit mai han estat les mentides de El Dia del Mundo o similars.
Els d'aquí sabem bé que mai hem obligat a res a ningú.
Em demano si Madrid deu obligar als que posen un comerç a la capital a etiquetar en castellà, i si és així, m'agradaria saber si ho anomenen "la imposición del castellano".
La situació és surrealista.
Rebem òsties de per tots els caires i no som capaços ni de queixar-nos quan no se'ns respecta ni la identitat.

Les normatives de Normalització Lingüística han fracassat per dèbils.
És hora d'obligar, com "obliga" França o Portugal a totes les empreses que actuen a casa seva, a rotular i a explicar les coses en la llengua de la casa.
Per què no?
Si no feim d'una vegada aquesta llengua útil ja no ho serà mai.
Si no ens feim entendre podem callar per sempre.
Perdem matisos a les totes.

No em digueu radical.
No ho som.
Només deman igualtat.
Poder fer aquí el que fan allà amb naturalitat.
Si visc a Espanya i em volen considerar espanyol donau-me igualtat lingüística.
Donau-me respecte.
Ni més ni pus.
Però com que passen els anys i aquestes oportunitats no arriben i Espanya no canvia ni ens ajuda, aleshores pot ser arribi el moment d'afirmar que he arribat a la majoria d'edat i que vull marxar de casa.

Qui vol perdre allò que estima?

Actua.
Digues allò que penses en la llengua que vulguis.

4/6/08

Bildungsroman

És molt difícil escriure quelcom amb significat cada dia, llevat de que parlis de la realitat.
Com per exemple els diaris o periòdics. Hi ha pàgines per omplir perquè descriuen, això sí, subjectivament, la realitat empírica (ejem) que els envolta.
Els periodistes no són escriptors, són descriptors.
Però què feim aquells que alimentam un blog?
D'on extreim l'aliment?

Passejo per diferents blogs que m'agrada llegir.
Tenen en comú que són finestres a vides privades.
I hi ha vides anònimes que m'interessen.
O la seva evolució.
Vides com a novel·les.
Al blog del Llibreter no hi entro mai.
Però sí que ho faig als d'aquells que conten en codi allò que lis passa.
N'hi ha que ho fan de manera creativa (això és un dribling a la paraula art).

Són novel·les per capítols.

Aquest gènere nou de fer vides-literatura tot just acaba de començar.
És el moment d'afirmar que d'aquí molt poc tothom tindrà un blog.
I qui no el tengui colló.

Desperta!
Si no Existeixes al Google no existeixes per ningú!

3/6/08

La invención de Morel

Hi ha un blog secret.
Una Atlàntida submergida,
tan real com aquesta que llegiu.

Està feta dels posts
que he esborrat
tot just acabats d'escriure.

1/6/08

Fields of gold

Ahir, després de l'hivern, vaig desempolsar la bicicleta, i vaig inflar les seves rodes.
Feia temps que no hi anava.
El poble on visc està ple de costes amunt o avall i no és còmode.
Però un cop arreglada la bici hi vaig muntar i vaig sortir del poble.

Vaig agafar camins que es dirigien al camp.
A la natura domèstica.

Silenci.

El so de la bici i del vent contra les meves orelles.
I les gallines dels corrals fent de gallines de corral.
I el vent contra les fulles dels arbres.

I els niguls al cel.

***

Cotxe, metro, moto, avió, Internet, comunicacions a velocitat instantània.
A tanta que la paraula velocitat acaba de caducar.
Perdem l'interès pels llocs que creuam.
Anam de destí a origen sense interès pel "camí".
Només tenim interès per l'objectiu, i no pel mitjà.

Si justament el camí és el millor de tot el viatge.
Però no el veim.

La velocitat que duim ens impedeix aturar-nos a pensar si el lloc on anam val la pena.

De fet, a on havies dit que anam?

***

Escric aquest post amb el Imac.
Una bona màquina amb un munt d'extres i possibilitats.
Des de que el tinc estic més interessat en el com que no en el què.

M'interessa més com faig la feina que no la feina que faig.
El mitjà, més que la finalitat.

Com el camí, més que el destí.