Entre setmana.Aquest sistema es sobrecarrega sovint.
De la feina a trucades perquè pagui, perquè vagi, perquè faci, perquè pensi, perquè dugui, perquè telefoni, perquè em renyin, perquè compri.
Només necessit uns ingressos de 20 euros diaris i una casa de pedra
de 30 metres quadrats a la Natura.
Sense llum però amb espelmes.
Ella aprop.
Una petita xemeneia per escalfar-me.
Afegeix-li la meva guitarra. Un quadern i un boli.
Un mp3 (avui) amb Leonard Cohen, Nirvana, Cat Power, el "There is no home" de Jana Hunter, i les variacions Goldberg de Glenn Gould.
Una capsa amb la Bíblia, Emily Dickinson, el Walden, La Muntanya Màgica i Paul Celan.
Un canastra amb pintures acríliques. Tres colors: blanc, negre i vermell. També un poc de groc i blau.
Tres o quatre teles grans per pintar-hi a sobre.
Sense connexions ni cobertura.
No deman massa, crec.
O sí.
De cop (Plofff!), sobre l'espatlla dreta compareix una figura que conec: la Consciencia que em demana on he deixat la meva Responsabilitat.
A l'espatlla esquerra (Plofff!) compareix una altra figura que conec menys. Em diu que escriure, fer música i pintar és el més digne que hi ha per un home. "És el que sempre has volgut fer, el que ets... Ai, si no fos per les circumstàncies..."
Em sona el mòbil.
Simplificar s'ha convertit en un luxe.
***
Conec a una persona que no té mòbil.
Té noranta anys.
***
Hiperactivitatentresetmanal és una paraula que mai cercarà ningú al Google.
Vull la possibilitat d'avorrir-me els capvespres sempre.
Aturar el mòbil sense que em pesi el "per si de cas".
Descobrir el "Grace" de Jeff Buckley, i mirar per la finestra a la gent vestida de negre anar al funeral de X el capvespre fosc.
Tenia 16 o 17 anys.
Vaig veure a X una setmana després caminant pel carrer.
Em vaig equivocar de mort i mai més vaig saber qui havia quedat orfe.
No vaig pensar en haver vist una aparició.
***
Fa 15 anys que tinc 15 anys.
Ja mai seré davanter centre del Barça o estrella del rock.
Hi ha somnis que, a mesura que el temps passa, renunciam per sempre, per realisme o estupidesa.
De cada vegada accepto amb millor humor una cosa que em negava a mi mateix quan era adol·lescent:
Sóc normal=sóc mediocre.
Era adol·lescent.
Si Kurt Cobain hagués complit trenta anys, pot ser pensàs el mateix.
Si Borges hagués mort als seixanta, mai l'haguéssim llegit.
Avui tot el que escric em sembla egocèntric.
Notícies incloses.
9 comentaris:
Doncs, tot i la duresa del text, el trobo preciós.
Sí que demanes una mica massa. La Muntanya màgica pesa una mica massa. Però firmo la Dickinson, Celan... i la Bíblia, per què no.
També el Glenn.
Snif.
Un amic meu li va posar Glenn al gat. Un dia el gat es va escapar pel terrat i no el vam veure més. Va en serio.
No tens mal gust, no... ;-) Tot i que de la bíblia en podria prescindir sense problemes hehehehehe... Potser me la canviaria pel sutra del cor ;-) (shiki soku ze ku, ku soku ze shiki algo així com "la forma és el buit, el buit és la forma"...)
***
Simplificar s'ha convertit en un luxe.
Quanta raó tens...quanta raó...
Tienes mucha razón al decir que renunciamos a ciertos sueños con el paso del tiempo, pero hoy en día me gusta pensar que es por estupidez, que casi todo puede hacerse realidad a cualquier edad.
Y es verdad, todo es muy complejo y cuesta ver la manera de simplificar las cosas.
Doncs moltes gràcies, Gemminola.
Sílvie: La Muntanya pesa, però s'ho val. Poble Glenn. Pot ser també tingués fred.
Buk: No la Bíblia en sentit religiós o dogmàtic. Conté Poesia, Drama i Bellesa. Els Evangelis són una altra cosa. No em consider catòlic. Au, escrit queda.
Hematie: M'alegra que consideris que renunciar als somnis sigui estúpid. Tens raó. Però ser davanter del Barça... no sé jo si hi som a temps...
:)
Home Jaqme, jo no descartaria tan ràpid lo de ser davanter centre. Total, si Ezquerro a aconseguit arribar a can Barça, per què no hauries de poder fer-ho tú? hehehe ;-)
Davanter del Barça?
Ens fem grans però els nostres somnis continuen sent els mateixos que quan teníem set anys.
Alguna cosa no fem bé.
A voltes està bé centrar-se en el nostre món, encara que pugui semblar egocèntric. A voltes és un bàlsam poder veure que s'és normal. A voltes és necessari creure en l'escriptura, la música i la pintura i no avergonyir-se d'elles. A voltes s'està genial sense mòbil. Però, creu-me 30 metres de casa són massa pocs. A mi em bastaria que tot em bastàs.
M'ha agradat el text. Trobo que plasma molt bé la sensació de frustració, covardia, insatisfacció... de la societat actual. O, si més no, d'unes certes generacions. Ens van ensenyar que podíem fer tot el que ens proposéssim, que teníem dret a somiar i a creure en que els somnis de vegades es fan realitat...però, a la vegada, ens van donar els mòbils, les hipoteques, els MP3.
Que n'és de complicada, la vida! Però, com diria la meva mare, no tenim res més. La vida i prou.
Publica un comentari a l'entrada