No bo

Ja hi tornam a ser.
Odio escriure sobre polítics i els disbarats greus que diuen sovint.
Bono, el cap de llista del PSOE per Toledo, ahir va afirmar que si ell és president del Congrés dels Diputats espanyol, "farà complir la llei" i impedirà l'ús de les llengües que no siguin l'espanyol al Congrés.
Ho he vist al Meneame i, per curiositat, he llegit els comentaris que s'hi feien.

Em sorprèn de manera trista que des de la "meseta" MAI no siguin capaços d'entendre que la majoria de persones s'expressen millor en la seva llengua materna, i no en la llengua del veí. D'aquí que, sobretot un polític, que al congrés és un orador, s'ha d'expressar en la llengua que més bé domini.
N'estic ja fins els collons d'aquest puta colonialisme espanyol, des del PP al PSOE, que en qüestions lingüístiques són el mateix partit.

Si aquí féssim el mateix, allò que alguns en diuen "la imposición del catalan", ja s'haguessin arrabassat les vestimentes en un atac de ràbia i dolor.

Per què aquest greuge comparatiu?
Per què hem d'amagar la llengua amb la que veim i entenem al món?
Què passaria si s'obligués als polítics espanyols a parlar només anglès quan fossin al Parlament Europeu?
Per què uns sí i uns altres sempre no?

Que cadascú parli com vulgui, i si s'han de pagar traductors, es paguen, que molts més doblers es tuden en inútils sopars i actes de protocol...
Ara vendrà d'això i no del que guanyen cada any els monarques espanyols.
La llengua és dignitat, i és molt més important del que alguns volen fer veure.

Me fa vergonya que un membre d'un suposat partit progressista, digui això amb impunitat.
Diu molt d'ell. Massa. Com que no està preparat per ser polític per desconèixer allò que ell anomena "España". És fotut si hem de començar a demanar dimissions abans de que exercesquin al càrrec.

Jo no m'expresso tan bé en espanyol com en català.

De cada vegada estic més convençut que en un futur recent haurem de triar: o España o la llengua. No poden viure junts.
Topam amb un mur, cada vegada que demanam uns drets que ens pertanyen.

Aquí l'enllaç.

Ser iogurt

Una de les coses que pens sovint és un dubte.

La manera de viure millor.

Dues maneres de viure que signifiquen dues maneres de morir.
La primera és la manera com vivim.
Vivim sense saber, de manera exacta quan i com morirem.
L'altra és una suposició.
Posar-se data de caducitat concreta, en la qual s'ha d'acabar la vida.

Una hipòtesi: si duguéssim marcada a la pell o en el cap la data de la nostra mort, el dia i hora exactes, si sabéssim des del dia del naixement quan moriríem, pot ser viuríem millor. O com a mínim sabríem com viure perquè sabríem quan s'acaba la vida, i aleshores es tractaria d'aprofitar el temps al màxim. O com a mínim sabríem distribuir els temps.
Ja sabriem conscientment que res és per sempre. Una cosa que sempre oblido.

Distribuir: un temps per veure la posta de sol sobre l'Himàlaia, un temps per recórrer a peu les muntanyes de Bulgària, un temps per provar de pintar quadres, un temps per oferir-li un anell de noces (i també el seu significat), un temps per escriure (amb temps) cada capítol de la novel·la...
Però pot ser que no.
Pot ser que la por a allò que desconeixem, i el seu progressiu i conscient atracar-se, ens immobilitzés més que ara.

Per saber-ho només cal posar-se dia i hora.
Ser iogurt.

Paris Hilton

1. Un dels objectius de tenir molts de doblers
és tenir molta llibertat?

2.- Treballar molt significa tenir més doblers
o significa tenir més llibertat?

3.- Treballar molt a canvi de tenir què?

4- Què costa el prestigi?

5.- Es pot viure gratis?

I hi torn:

1. Un dels objectius de tenir molts de doblers
és tenir molta llibertat?

On són les instruccions per viure gratis?

Crec que necessit un any sabàtic.

Si no heu vist tots els capítols de Lost no llegigueu aquest post

En el títol vaig molt en sèrio: si no l'heu vista i ho pensau fer, passau de llegir aquest post.
Fet l'avís, escric el post.

Als meus companys d'illa ja els hi han fet la foto per a la quarta temporada.
I no hi ha en Charlie!

Va tenir el final més digne que se li pot donar, ja veurem si l'han "matat" de veres.

No record un plano millor en la història de Perdidos, apart del capítol pilot, que el de la mort del guitarrista de Driveshaft.

Lost és (i serà durant anys) la millor sèrie de la història.
Era impossible mantenir el misteri dues temporades, però JJ Abrahams i el seu equip de guionistes varen aconseguir fer de la tercera temporada, la millor de totes.
No dubto gens de la qualitat de temporada que s'apropa.

Dia 31 l'estrenen als USA.
Dia 1 de febrer, la mula me la durà directa a casa.

De moment i a l'espera que torni he estat llegint alguns dels llibres als quals la sèrie fa referència explícita.

Vull que ja sigui dia 1 de febrer i tornar a reunir-me amb els meus amics.
El títol del capítol promet: "El principi del final".

Tanizaki

Llum és igual a ombres.

Es pot escriure alguna cosa perfecte?
La paraula és un reflexe de la realitat.
Si la realitat no és bella, pot ser bella la paraula?
Podem trobar en la paraula una cosa?

Podem dir tant com amagam.
La importància del silenci.

La bellesa de la fosca.

Per què passar més temps "dins" Internet?

Regreso al futuro

De tant en quan perds alguna cosa, i cada vegada que perds alguna cosa és una passa cap a la mort. Si pots acceptar així cada pèrdua, aleshores pots acceptar el fet que algun dia tu seràs la gran pèrdua.
Un cop acceptes això, pots acceptar qualsevol cosa.

Michael J. Fox

Teletransport

Em demanava com anar d'aquí a allà.
He trobat resposta.

37'5

Hi ha dies que sé perfectament allò que feia fa un any, també tres i també disset.
Avui, dia de reis mags, n'és un.
Mentre no tingui fills mai sabré quin és el meu lloc aquest dia.

Ahir vaig re-veure, després d'anys, ¡Que bello es vivir!, l'extraordinària pel·lícula de Frank Kapra.
Un d'aquests Nadals faré com George Bailey corrents pels carrers de Bertford Falls i desitjant Bon Nadal a tothom damunt la neu.
Tòpic: cada vegada que la veig ploro en el seu final.
Que aixequi la mà qui hagi acabat de veure-la amb els ulls secs.
Li diré que és de pedra, o de metall rovellat. Com el seu cor.

Avui tinc febre.
Tots els símptomes indiquen que he aplegat el grip.
Just ahir li vaig dir a un amic meu que estar malalt (així lleument, res que sigui greu) no està gens malament, que fins i tot ho agraesc. És el cos que demana una pausa, i que aquesta pausa s'ha de fer i gaudir.
Me va dir que estava sonat.
Em recolzaré en la ciència doncs per argumentar la meva teoria: crec en aquest gràfic. Quan la meva fase de resistència s'esgota sempre m'ha passat això. I, de veres, ho agraesc.

He fet foc a la xemeneia i he aconseguit que la casa estigui a 24 graus.
Jo em conform amb estar a 37'5.

Friedrich

Ahir va ser dijous i vaig recuperar, després d'una setmana de no fer-ho, les eleccions per a una novel·la.
Costa amunt, i vull agraïr-vos de tot cor a tots aquells que participau en aquest projecte.

***

Ahir algú m'ho deia. No vol tenir l'obligació d'escriure al seu blog.
No em passa exactament el mateix en aquesta illa que s'enfonsa.
Em passa això, només i de vegades, amb la novel·la.

El blog no és una obligació, és una necessitat, que de vegades es té i de vegades no.
Hi ha ocasions en que només m'agrada entrar als blogs, els vostres, i passejar-me en silenci entre ells, sense deixar-hi cap rastre.
N'hi ha d'altres en que deixo un comentari.

***

Cada un de voltros té un aspecte que he imaginat.
Canviau dins el meu cap.
Us espantaria, o us faria riure, saber com us veig.

***

Vaig entrar al 2008 a un poble de la serra de Tramuntana.
Tenc prejudicis contra pobles reconvertits en parc d'atraccions Chopin, Sand & Douglas.

Idiota.

Aquesta illa només és guapa a s'hivern.