Taula

Torno de la meditació al bosc.
Ho faig sense decisió i fluctuant i dubtant i indecís i intranquil.
La meditació al bosc ha transcorregut entre barres de bars i incompatbles xigarrets.
He estat tot el contrari a qualsevol ésser religiós o espiritual.
Allà he pensat amb el soterrani i amb totes les coses que hi ha allà.

A la tornada hi he baixat.

Un quadre inacabat d'anys enrera.
Recupero pinzells i faig l'escampadissa.
Fa calor i comença el millor temps per pintar.

He tornat a embrutar de pintura un llençol després de molts mesos de no fer-ho.
Ara una nova imatge en cobreix una altra que vaig iniciar cinc anys enrera.
Pintura tapant pintura generant estrats de memòries o records.
Mai saps quan acaba un quadre.
Se m'ocorre la història d'un pintor obsessionat amb la perfecció de la imatge que vol pintar. Aquest pintor només va pintar un quadre durant la seva vida, un quadre, però, en el qual hi va pintar cada dia, de manera acurada i obsessiva. Cobria capes de pintura amb més pintura, intentant arribar a la seva Perfecció, provant d'arribar a crear el quadre perfecte. El relat acaba en que el pintor sense poder assolir mai la perfecció de la imatge amb la que tant s'esforça en pintar, o bé es mata o bé canvia radicalment de vida, posem per cas que es fa vigilant dels cans de la canera.
Se m'ocorre que la història d'aquest pintor, és la història de tots.
Ens esforçam cada dia en ella.
Però tanmateix repetim els errors d'ahir.
No hi ha Perfecció i per aquest fet no hi ha possibilitat d'assolir-la.
És només un altre concepte enganyós per relatiu, com molts dels que hem creat.

Tornant al quadre que il·lustra aquest post:
És una narració, una història o un conte.

Leonardo ja ho va dir: qui pinta es pinta.
Afegesc o puntualitzo: qui escriu, s'escriu, etc...

Creença o Religió

Quan vaig néixer a l'Atlàntida el primer que vaig fer va ser posar-me un nom.
El meu.
Després em vaig haver de preocupar per l'aliment, i per tenir algunes relacions amb illes properes, pot ser tu o aquell.

Avui em preocupa la religió.
Em preocupa perquè en aquesta illa a la qual he decidit néixer ho he hagut de triar tot, des del que dic al que amago, des del nom al que som, des de tradicions a obligacions... tot m'ho he hagut d'imposar, en un ordre estricte, per no caure en la desesperació de veure'm com l'únic i solitari habitant d'aquesta illa que s'enfonsa.
El fet és que ara, perquè en aquesta illa no hi ha encara unes normes clares, puc decidir la religió que vull tenir, sense que ningú me l'hagi imposada sense demanar-m'ho.

Però què és la religió? Es basa en una simple creença?
Em fa molta enveja la gent que té fe cega en una creença.
M'ho he qüestionat tot una mica massa i en pago les conseqüències.
Està clar que la poma del paradís estava feta de raó, i de res més.
Està clar que el qüestionar-se coses, t'expulsa del paradís.
Aquell petit jueu que va escriure el principi de la Bíblia en una solitària i polsosa cabanya del desert, sabia de què parlava.

Però ara què?
Vull tenir fe i creure que la Religió --una d'elles-- em pot donar una felicitat que la matèria, de vegades, em nega.

Me'n vaig a meditar al bosc.
Ara torno.

ADIOS MATAS!

No puc fer més que agrair-li (al pitjor president de la democràcia balear) que se retiri.
Ja era hora!!!
Sí, en Matas se retira de la política!
Síííí!
Eufòria coincident amb la major festa de l'estiu mediterrani: Sant Joan!
Les raons són moltes, però no totes ni només. Hi ha Eivissa i la seva dignitat, hi ha la corrupció, hi ha la voluntat de voler convertir Balears en Nueva España, i moltes més.
Deixa unes illes a la deriva en molts aspectes: culturals, lingüístics, urbanístics i de corrupció.
Me n'alegro molt que te'n vagis, Jaume.
El teu amic Zaplana t'espera a Madrid, allà on t'hagués agradat néixer.
Sí, sempre has odiat pertànyer a les províncies. Amb això t'assembles al teu admirat José Mari.

En fi, Matas, adios i fins pus mai més!

La festa grossa es cel·lebrarà a la secció de comentaris d'aquest post.
Hi estau convidats a deixar-li missatges de comiat.

Ni un píxel

La darrera foto feta pública per la NASA, via telescopi Hubble, mostra el camp profund de l'espai. La imatge mostra centenars de galàxies, pot ser milers, com la nostra.
De vegades les imatges mostren qui som.
Des d'allà lluny també hi ha un Hubble que ha fotografiat el mateix.
Clicau sobre la foto.
En aquesta imatge tot el nostre planeta no ocuparia ni un píxel.

Notícia

Hi ha fets, com el d'haver apagat una espelma amb els dits,
que no surten als informatius.
Però que per jo són més importants
que qualsevol de les seves notícies.

Els darrers catòlics

Escoltat ahir al carrer:
"Els darrers catòlics del món són els sud-americans".
Com si fos una il·luminació me'n duc aquesta reflexió a casa.

Passejo pel carrer i escolto coses que no cerco.
El món canvia massa aviat.
O només aquesta illa, aquesta Mallorca.
Al meu poble només les velles i alguns sud-americans van a l'església.
Què faran amb aquest edifici antic d'aquí cinquanta anys?
Reconvertir-lo en museu?

La mirada de M.

Hi ha canvis.

Però només aquells que tornen, després d'una llarga estada afora,
tenen poder per veure'ls.

Xerrar de parlar

Fa deu minuts que mir l'espai en blanc del Blogger esperant escriure alguna cosa al blog. No se'm ve res al cap i començo a escriure. M'agrada escriure del procés d'escriure.
Per aquest simple fet podríeu deixar de llegir aquí mateix, ja que aquest post no dirà res. Però això és el que feim tots (m'incloc) cada dia, per tant pots continuar llegint.
Opinar, dir, convèncer, denunciar o al·legar són coses que no serveixen de res, o de poc. Al final el sol es posa i la nit arriba i com més fosca és la nit més prop es troba l'alba (que va dir aquell). Estar, ser, existir són coses que oblid per sí mateixes. Ara existeixen relacionades a alguna cosa: Estar aquí o allà, amb aquells o amb allò; "ser" puntual, ser honest, ser ros o morè; Existir amb, que, si, des de, etc... Darrerament voldria ser en sí, estar en sí, o existir per sí. Deslligar-me de moltes coses que m'envolten. De tota abstracció.

I ara ve la relació d'idees: Un poc fart de tots els que parlen perquè sí, d'un i de l'altre, criticant coses que no saben, intentant opinar, dir, convèncer o denunciar per ocupar el temps en que s'avorreixen.
Suposo que és el que fan molts de milions de persones cada dia.
Però avui sé que alguns parlen sobre jo, mentint. Fent afirmacions inventades.
Diuen que em mouen unes raons que no em mouen en una qüestió que ara és important.
No me coneixen. I és trist perquè em pensava que sí.
Però això i res és el mateix.
Tots hem passat per històries així.
I tot recomença.

En fi, suposo que aquest blog, que és una illa, s'està convertint en el meu psicoanalista públic.
Un dia d'aquests l'enfonsaré definitivament dins la mar.

Oscil·lo

M'aixeco tard perquè és dissabte. Lleugera ressaca de les 2 cerveses, dues copes de vi i dues pomades (Gin Xoriguer + Llimonada). Poso al DVD el contingut extra de la segona temporada de Lost. Em llanço al sofà i engego l'ordinador per escriure un post (aquest post) que no digui gaire cosa. Tot al mateix temps. Poc després Ella entra a la casa, em mira, riu i després de besar-me diu:

-Jaqme, tens l'aspecte d'un freaky covat. Ordinador, Perdidos i sofà, la combinació perfecte.

No m'importa. A la fi és dissabte i em comportaré com els meus avantpassats en un Sabbat. No faré res. Avui tenc un sol objectiu: veure el Barça a la nit.
Em penso, ergo fluctuo.
Sóc un pèndul. Passo de voler ser un monjo zen a un monestir perdut del Nepal a trobar-me convertit i content qual un Homer Simpson al sofà de casa.
Suposo que en el fons hi rau una oculta voluntat de fugida de tot (de jo inclòs). Com el Nick Bowen del llibre de Paul Auster "La nit de l'oracle", al que el simple fet de sortir il·lès d'un accident al carrer fa que fugi, en un intent d'iniciar (també de cop) la vida que aquella vida que duia no li permetia viure. Però les coses mai surten com un les planeja.
Sóc un pèndul. No som ara qui seré demà. Ni ahir.
Dues cares, com la imatge de Dave McKean que il·lustra aquest post.
Un és el jo d'ara.
L'altre, el d'abans, o el de després, qui sap.
Tot sembla un còctel fet de tres begudes anomenades Darwin, Freud i Pessoa, amb unes gotes de Nietzsche que li donen un gust peculiar.

Els Llocs

He estat als meus llocs.
Conec aquestes columnes
aquestes portes
els meus espais.

Algú les va decidir
per mi
com molt
del que faig
o el que som.

Va pensar un bon lloc perquè res s'esbuqués
es vingués abaix
es tornàs runa.
Una casa: el refugi de pedra de fusta
un museu de secrets

Conec aquesta casa
visc aquí. Dins jo
dins aquest afora

Mai sé si culpar-te,
agrair-t'ho
o demanar perdó
per ser qui som.

Save Tibet

Som la primera generació conscient de que feim mal al planeta que habitam.
Només alguns. Pocs de molts.
Ni tan sols depèn massa de que apaguis el llum quan vagis a dormir.

Per altra banda ahir em vaig apuntar a Save Tibet.
Una organització que denuncia l'ocupació per part de Xina del Tibet, un poble pacífic.
Una organització que permet actuar i fer pressió des d'internet.

He posat l'enllaç.
Pot ser puguis fer alguna cosa...

Apaga el llum.