Content en l'espera

Ens han de tornar a governar?

Content perquè el PP ha perdut la majoria absoluta al Govern Balear, a molts ajuntaments (entre ells al meu) i tampoc no ha aconseguit la majoria ni al Consell de Mallorca, ni al de Menorca, ni al d'Eivissa. Al puta carrer amb una cossa al cul!
Tenia moltes ganes de perdre de vista aquesta gentussa amb polítiques col·lonialistes i ràncies.
Ara és hora de pactes. M'agradaria molt que Unió Mallorquina no pactés amb el partit que tant l'ha insultat i maltractat a través de "El Mundo" durant aquests anys. Pot ser en les seves mans (les de de la Munar) estigui la possibilitat de pujar l'autoestima de tota una illa.
Que pensin i que pactin bé entre tensen i reflexives calmes.

Però que tenguin en compte que la majoria dels Balears (a la fi!) hem decidit que no volem ser governats pel PP.
Per moltes raons.
Seria molt injust que amb un pacte ho tornàssim ser.

Publicitat no desitjada

Avui he llegit a Vilaweb que a la fi el servei de publicitat del cercador més famós del món s'acaba de llançar en català.
Instal·lar-lo al blog no ens farà milionaris, us ho puc assegurar. Des de gener amb l'adsense al blog he guanyat exactament: 4,35 $, que no €uros. Així que ja ho veis, ni per celebrar-ho amb un cubata.

Jo acabo de comprovar els meus anuncis instal·lats a la part dreta inferior d'aquest blog, i putada majúscula: el servei publicitari del meu blog anuncia al meu pitjor (i únic) enemic: el PP!!!!

Què faig?
Llançar-me al mar?
Fugir nadant d'aquesta illa que s'enfonsa?
Hi clico a sobre fins que els arruïno?

Vull escriure a Google per queixar-me: no vull que algunes coses s'anunciïn aquí!!!
Algú sap com ho puc fer?

No Surprises

Me terroritza viure contínuament en el present
tot fluctua, gira i canvia
excepte la por
al futur des de l'ara
he d'anar al metge pq em recepti Distensan
viure com adormit
no necessit que res m'afecti massa
ni que cada cosa penetri la pell endins
el paissatge és fet de muntanyes massa difícils de pujar.

Em sento més fluix que ningú i incapaç de lluitar contra res.
Ella me diu que no és cert que som molt fort.

Escriure-ho pot ser sigui una teràpia.
Pot ser m'ajudi.
A no se què.

Estic trist i enfadat. Però no sé perquè ni contra què.
Contra el PP, això segur, i esgota
lluitar contra el mal.
A la pàgina de Ja n'hi ha prou, en teniu proves.
Som molts.

A la merda amb tot.
Pot ser aquesta lluita sigui el símptoma
del meu bollament.
Una altra pastilla per dormir.
Som massa jove per dependre d'això.
Puta cap.
Per què justament jo he hagut de ser així???

El moixet

L'inici:
Un amic me diu que té dos siamesos petits per regalar. A mi em fa gràcia i li envio un sms a Ella per saber si li fa ganes un moixet siamès. Ella em diu que sí. En tot cas jo desvio l'oferta a una tia meva, que el rebutja a causa de la fòbia de les seves dues netes, i als meus pares, que per sorpresa meva, dubten. Lis fa il·lusió si és un moixet de raça.

La trama:
L'amic i Ella m'acompanyen a cercar el moixet siamès, de dos mesos. Arribam a la casa i ens reb una dóna major, familiar de l'amic, que conta que els moixos no aturen de córrer pel corral. Sortim a fora i veim la mare. Efectivament una siamesa. Després, per una banda i corrents, un moixet, i per una altre tres més. Em deman si deuen ser aquests els siamesos. Però es veu que de siamès res de res. Són moixets encreuats, lletjos i violents. Ens costa molt aconseguir enxampar-ne un. S'amaguen i ens mufen. Un alemany que arregla el jardí s'apunta a la festa i afirma que vol tots els que nosaltres no volguem. L'home vell no s'atura de dir que "amb un gambaner us aniria millor". Jo suo i el meu amic s'ha llançat darrera una nevera per agafar-los. A la fi n'ha enxampat un d'una coa. Ens sentim amb els moixets com els "the others" de la sèrie "Lost". Ara ja hi ha dos moixos dins un sac que lluiten amb ràbia, mufant i rapinyant a les totes contra tot el que es mou. Escollim el més lleig i partim cap a casa. Allà el posam dins una capsa amb l'esperança que es calmi. És molt violent i ens té molta de ràbia. Pot ser l'hauríem de tornar amb sa mare, pot ser no hem fet bé. Qui ens creim que som per arrabassar un fill a sa mare? Escric una pregunta al Yahoo preguntes on ens donen consells. 24 hores després la resposta d'Amargara ha funcionat!

Fi?:
Avui, tres dies després el moix viu amb nosaltres completament ximple i mimat amb una dependència de la companyia humana total. Em demano si els meus pares el voldran. El tema és que m'agrada molt i em relaxa mirar-lo i voldria que es quedés a viure però la casa és petita i, en fi... és una tercera planta... No seria feliç aquí per la falta d'espai...
Ai moixet! Què feim amb tu???

Cau la nit sobre Cahuita

No he perdut interès en escriure al blog.
El que he perdut és el temps de fer-ho.
Recordo els dies com adol·lescent en els que després de les classes em tancava a les golfes de cals meus pares a escriure d'amagat o a descobrir, impressionat i ferit, a Rimbaud i a Kerouac.
Recordo la meva mare que me cridava des de baix:
"Jaqme que fas?"
I la meva mentida:
"Faig els deures"

Hi havia temps per créixer.
Créixer per dins i per fora.

Supòs que aquella època ha fugit definitivament.

Cal un racó per aïllar-se completament.
Sense mòbil ni ordinador.
Unes golfes o un racó o una cabana a un bosc.

No sé si es tracta de fugir o d'amagar-se.
De què o de qui?
De tot el que t'empeny i et força.
Em noto en un riu de magma, un riu que crema i que m'empeny avall cap a no-se-on.
No es tracta de voler recuperar el control.
Es tracta de Recuperar.

Record Costa Rica. Record Cahuita, a Puerto Viejo. Record una conversa en la nit del carib amb una dona major. M'explicava l'arribada recent de l'electricitat al poble. Em contava com el poble va protestar davant un fet que els convertia en esclaus. Li vaig demanar per què pensava això. Em va respondre que la factura de la llum els obligaria a treballar, a guanyar diners, a vendre "a algú altre" el seu temps. Aquell fet, pensava, els obligava a llançar per la finestra el temps de la pura vida i els empenyia a apilar falses necessitats. Els obligava a formar-se en classes socials i a jutjar a les persones no ja segons el que són, sinó segons el que tenen.

Som conscient de que darrerament treballo frenèticament.
Ja ho faig per costum i quasi he oblidat que hi ha coses que m'agraden més que la meva feina.
És una frase trista.

Els secrets dels teus pares

Sé que més d'una setmana sense escriure al blog fa perdre molts de lectors.
M'importa?
Hi ha dues maneres d'escriure: per tu i pels demés (quina paraula!).
Per tant m'importa en sentit egoista.

De vegades dubto de la vostra existència (i ho faré fins que no em convideu a un sopar).

M'embulla la xarxa. Existències virtuals que mai sabem si són reals.
Parlo de mi. Com se sap que en Jaqme és real? Com se sap que no som una adol·lescent de 16 anys que escriu una vida inventada? Com se sap que no som un vell de 72 anys en cadira de rodes? Hi ha respostes?
La possibilitat de que el personatge sigui més real que la persona.
I ara què?
Dubtar de la realitat d'aquell que s'amaga rera en Jaqme?

També amb el sexe o la vida en parella.
Conviure amb algú que mai sabràs amb tota certesa qui és.
Quants de casos de casats o casades infidels (amb doble vida) coneixeu?
Coneixes tots els secrets dels teus pares?
Bones preguntes per desconfiar de tota la humanitat.

En fi.
Ara és tard i ha estat un dia dur.
El cos i el cap em fan mal.
Merda idò: són aquestes les avantatges del físic per sobre del virtual?