M'estorb a escriure al blog perquè no vull donar detalls del que férem com a feres a Barcelona.
Tanmateix només record a mitges els bars & etc... que varem visitar.
M'agrada beure alcohols.
I fumar mentre ho faig.
M'agrada xerrar i riure.
És el que —en resum— vàrem fer.
Agraesc les vostres recomanacions al post anterior.
Vaig intentar seguir-les però tot estava reservat i no tenien lloc per a nosaltres.
Varem trobar lloc a un restaurant espectacular per la qualitat del menjar & beure i per la seva bellesa.
Es diu Restaurant Attic, i està a Les Rambles.
Després copes, etc...
Varem acabar al Jamboree o Tarantos o quelcom així, bevent al costat de parelles mai enamorades, però que fingien estar-hi.
Va ser un cap de setmana excepcional.
Brutal i espectacular.
D'aquells que mai s'obliden.
Estim als meus amics.
Ho deix per escrit.
Cada vegada que trepitjo Barcelona recordo el seriosos que semblau —o sou?— els catalans continentals.
Sembla que feu les coses perquè us agrada més que us vegin fent-les, que fer-les.
Vaig pensar que us importa la imatge que donau a l'exterior.
Ep, a jo també m'importa i lluito perquè el meu jo interior i exterior coincidesquin.
Però no sé si és el vostre cas.
No vull generalitzar.
Pens que la vostra imatge s'uneix amb la vostre disfressa.
Teniu alguna cosa —una seriositat? un seny?— que us uneix i us separa.
No vaig veure a ningú que s'ho passàs bé.
Melancolia d'alguna cosa perduda? Pessimisme?
Aspectes electropop mescla de passat i de futur que ja son futur.
És una sensació.
Mala d'explicar.
M'agrada el CCCB, i tot el que l'envolta.
Hi ha una exposició de'n Wilhelm Hammershoi. M'ho apunt: abans de maig he de veure aquesta exposició.
És un dels meus pintors favorits.
Ell coneix la solitud de la llum.
A més és danès.
I jo estim —i molt!— Dinamarca.
(Però no vull dir perquè.)
Vaig pel carrer i us miro amb la consciència alterada.
"Aquell podria ser Buk, Elquemaietvaigdir, Elur o qualsevol dels que han deixat comentaris alguna vegada en el meu blog. Entrem allà!"
Pens que tenim sort de tenir una ciutat com Barcelona tan aprop.
Feia estona que no me feia ganes conéixer gent.
No sabia perquè. Donava la culpa a que m'aprop als 30.
A la ciutat vaig descobrir que no era per això.
És que a on visc hi ha poca gent que me faci ganes conéixer.
Allà, a BCN, em vaig creuar amb ombres, algunes d'elles amb llibretes a la ma.
Apuntau coses, idees i dibuixos.
I em despertau interès.
A la meva Atlàntida ens passejam amb factures i contractes davall el braç.
Hem desterrat la bellesa, o pot ser l'hem abandonada en els racons del nostre paisatge que encara, i amb dificultat, sobreviu.
Les plaguetes, llibres i quaderns que duis davall el braç pot ser formin part de la vostra imatge.
I que només sigueu això.
Pot ser que també formin part de la vostra sinceritat.
El fet de no saber-ho m'agrada.
El misteri sempre és important.
Ara
