22/12/07

Fulles de tardor



La que canta al vídeo és Eva Cassidy.
Canta Autumn Leaves, fulles de tardor.

A Eva li agradava fer versions personals de les cançons que li agradaven.
Va gravar alguns discs, que no transcendiren.
Algunes discogràfiques petites li oferiren un bon contracte a canvi de que cantés la música que ells volien.
Però Eva es va negar a canviar d'estil i va renunciar als contractes per continuar tocant per baretos de la gran ciutat: Washington DC.

A l'any 1996 va treure l'album "Live at Blues Alley", un àlbum que recollia les cançons que Eva solia tocar en els seus concerts en directe.
L'àlbum no va transcendir més enllà de la capital.

Va morir a l'any 1996 als 33 anys essent una total desconeguda pel públic.

A l'any 2000 el productor del presentador de ràdio de la BBC Terry Wogan va viatjar a Washington per visitar a un amic, amb el qual va fer un trajecte amb cotxe. En aquest cotxe hi havia una cassette del Live at Blues Alley. El productor li va demanar al seu amic qui era aquella veu, i l'amic li va respondre que era la música de l'amiga d'un conegut que havia mort anys abans. La desfilada de cançons durant aquell trajecte va embogir al productor. No es podia creure que aquella veu només acompanyada de guitarra acústica, que aquell talent, i que aquella innata capacitat de connectar amb l'ànima més íntima de la música continués essent una desconeguda, mentre Britney Spears començava a ser seguida per les masses.

La història que ve ja és coneguda. El productor se'n va dur la música d'Eva al seu programa, on va començar a sonar un disc d'èxits de l'Eva, titulat Songbird, on s'hi recollia la cançó que ara escoltau.

En aquell mateix programa es va donar a conèixer la seva versió del Fields of Gold, d'Sting.
Una tarda d'estiu del 2001, estava a la meva habitació escoltant el programa de Radio 3 de Ramon Trecet.
Aquest locutor va presentar a Eva Cassidy amb un to de veu tremolós, jo em vaig incorporar i em vaig atracar a la ràdio. Va sonar Fields of Gold. Si dic que vaig rebre un impacte em qued massa curt. Vaig cercar paper i boli per apuntar el nom de la cantant. Aquesta ha estat la única cançó que he sentit dues vegades seguides a un mateix programa de ràdio, i és que Ramon no va dubtar a tornar-la posar, va dir que era massa bona per ser sentida només una vegada.
Les cançons d'Eva, com la que sona, s'ho mereixen.
Jo crec que ella, i la seva dignitat, també.

Màtrix

La feina i la vida domèstica.

Quin és el món real?

18/12/07

Nova York

Dues coses.
La primera anunciar la lectura de poemes de Blai Bonet al fantàstic ambient bohemi del bar Es Pinzell, a Palma.
Es llegiran poemes del seu llibre "Nova York".
L'ambient promet.
Supòs que de fons Jazz i fum, com a jo m'agrada.

La segona agrair a aquesta gent que hagi escollit una foto meva per fer el cartell.

16/12/07

Cercle

He caminat de nit per la platja deserta.
Un vent fred ha bufat. Ha plogut sobre la meva cara.
Les ones han arribat amb força fins a la vorera.
Estava sol.

L'origen de les ones, de la pluja, de la platja deserta i del vent
és el mateix que el meu.

Què era jo abans de néixer?


Jaqme

14/12/07

Tale of two cities


Era la millor època, era la pitjor,
era el període de la saviesa, era el període de la follia,
era l'època de la creença, era l'època de la incredulitat,
era l'estació de la Llum, era l'estació de la Foscor,
era la primavera de l'esperança, era l'hivern de la desesperació,
ho teníem tot al darrera i no teníem res al davant...

Dickens.
Se n'ha parlat tant que no en sabem res.
De no ser per "Lost" crec que mai m'hagués topat amb aquest llibre.

Hi ha llibres que saps que són bons només llegint les primeres línies.
Exceptuo els "Contes de Canterbury" i no record un principi millor que el d'aquesta "Història de dues ciutats".

Això aïlla.

12/12/07

Gràcies

Quan Elur, sobre l'escenari del Blogger Monumental Theatre, va llegir el contingut del sobre, totes les càmeres de la sala, varen enfocar a un dels guanyadors.
La cara de Jaqme havia canviat de color. No s'esperava mai que li donessin un premi així. No hi havia ningú al seu costat i tampoc s'havia posat frac per a l'ocasió. Es va aixecar i el públic va fer una gran exclamació. I és que el seu cos havia tornat tan petit en un període tan breu de temps que la seva imatge era difícilment percebible a simple vista. Un tècnic de la sala va haver de baixar corrents a posar una lupa sobre ell perquè les càmeres el poguessin enfocar amb un mínim de dignitat. Amb molta dificultat i amb l'ajuda d'una hostessa que va oferir les seves mans perquè en Jaqme hi pugés a sobre, va pujar a l'escenari i es va dirigir cap a Elur, a la que va saludar amb dos petons. Després de que regulessin els micros i el faristol a la seva nova estatura, va mirar a la platea, era plena a vessar de gent, i plena de cares conegudes. va pensar que molta de gent que era allà es mereixia també el premi. Varen haver de venir més lupes perquè el públic pogués captar quelcom semblant a quelcom que es mou de tan petit que havia tornat. Quan va començar a parlar varen cessar els aplaudiments, ja que la seva veu era difícilment audible.

-Vull donar les gràcies --afirmen que va dir aquells que creuen que el varen sentir-- per aquest premi a Elur, que des de fa temps ha visitat la meva illa on ha escrit meravellosos comentaris sobre l'arena de la platja, un fet que m'ha encoratjat, encara que ella no ho sàpiga, a no enfonsar l'illa dins la mar. Vull dir el mateix a tots els que hi heu comentat alguna vegada. També vull donar les gràcies a aquells amb els que compartesc el premi. Sobre tot a Buk, pels seus haikais i per existir. Moltes gràcies de nou. Ah, i quasi ho oblidava... també volia agrair des d'aquí a Hematie pel Thinking Blogger Award. Gràcies per llegir-me a tots el que ho feis. De veres, gràcies.

Després, Elur va voler fer entrega del premi material a en Jaqme, que en aquells moment ja era tan minúscul, que no va poder aguantar el pes del trofeu.

Pocs dies després Jaqme sortia per la porta de l'hospital totalment recuperat de les ferides provocades pel premi en alo d'unes multituds que enfervorides havien estat corejant el seu nom dia i nit.

Encara avui es recorda aquell dia en els annals de la història dels premis.

10/12/07

No call

Ho tenia pendent.
Havia d'anar al banc a entregar un document.
Però abans de partir he llegit això a l'estimada Vilaweb.
Estic convençut que la persecució política a la llengua catalana encara continua en ple Segle XXI.
I de vegades no és encoberta. O bé, sí, ja que ara venen els discursos que afirmen que no hi havia llicències, que era il·legal, etc...
Quan un polític vol una cosa qualsevol mentida li serveix.
Tenim un bon exemple amb la guerra d'Iraq.
No m'agrada parlar d'això.
És desagradable.

La Generalitat Valenciana va tancar les emissions de TV3 en la nit del diumenge vespre a Alacant. Ho va fer a aquesta hora per evitar manifestacions i imatges de resistència d'un poble que vol una televisió de qualitat i que a més és de les poques que emet el català.
Però el govern de Francisco Camps, del Partit Popular, clar (no podia ser altra) en un acte de caciquisme antidemocràtic (és més, dictatorial) pròpies d'èpoques que afortunadament ja han quedat enrera, nega el dret a la cultura i a la pluralitat al seu poble eliminant les emissions del millor canal televisiu.

Me fa molta pena i ràbia al mateix temps.
Havia d'anar al banc a entregar només un paper.
Però no només faig això.
Cerco aviat el telèfon de la campanya de l'Acció Cultural del País Valencià per demanar-los com puc col·laborar amb ells des de l'illa.

No fa falta el cerqueu, aquí el teniu:
963 918 386

Tenen una multa de 300.000 €uros per intentar que no es tanqués un repetidor.

Partesc al banc.
Ingrés 10 €uros al número de compte de La Caixa: 2100-0700-17-0200599135
Deix en l'ingrés nom i cognoms.
Després torn a telefonar al número de telèfon.
No te fot, a més em regalen una litografia de'n Tapies feta per a l'ocasió.
Ho fan amb tots els que ajudaran a pagar la multa.
El genial pintor va donar una obra seva per això.

Ja he decidit que aquesta imatge simbòlica ocuparà un lloc central a casa meva.

Serà un bell record de la lluita per la dignitat.

8/12/07

del Recorda

Em capfico en les eleccions per a una novel·la.
Hi penso. Pens que pot ser no vaig deixar clar el gir argumental del final del capítol al que presentava al personatge de na Clara.
Volia enganar al lector i fer-lo creure que el personatge sobre el que estava llegint era n'Aina, però era na Clara.
No estic segur de si al final hi va haver aquest gir.
No estic segur de si el lector el va viure.

Penso que la Novel·la Democràtica és una història sobre gent que fuig, que escapa i que desapareix,
però no sap de què o perquè.

Em demano coses, tenc ganes de continuar-la ja, continuar escrivint ara aquesta història, però he d'esperar a dijous que ve. A que s'hagi acabat de votar, a que els quatre amics (us considero així) acabin de votar i ajudin a aquest nàufrag a acabar una història.
Avís.
Intentaré esperar a dijous, però no se si podré.

Apart: he rebut una versió del capítol "Recorda" al meu mail que m'ha deixat tocat.
Un mail sobre casualitats o causalitats impossibles.
Hi ha coses que em deixen en silenci.

Jaqme

4/12/07