Guix Blanc

Recórrer mitja illa per escoltar música. Creuam boires i rotondes, il·luminam ulls animals amb els llums del cotxe. El cotxe és una illa. Sabem on són els concerts i sabem on és la Casa. Marcel Cranc fa un tast del seu proper àlbum. "Si Radiohead, en el In Rainbows, haguessin pogut fer una sola cançó com les que presenta Marcel Cranc, haguessin fet una obra mestra", afirmo. Sospito que els anglesos no arriben a la sola de les sabates al músic de Sencelles. Però el de Sencelles és mestre d'escola, i els anglesos tenen un avió. Al concert, veig cares conegudes. Hi ha el Nàufrag del Golea. Volia dir-li que sóc en Jaqme. Que m'agrada molt com escriu. Que el convidava a una cervesa o xerrar de la Generació Beat. No ho faig. Em giro cap a ella. Xerram i ens bevem. Anam d'aquí a allà, de música, de fred, de cares que voldré evitar un any.
De tornada no vull conduir.
Hi ha Poesia en l'aire.

El cotxe és vermell. Ha posat el White Chalk, de PJ Harvey. "Grow grow grow" un cop i un altre. A tot volum. No hi ha manera de canviar de cançó. La bellesa de la música i la fosca i ella al volant m'obliga a tornar en silenci. Mirant a fora, mirant a dins, veient el meu reflex en el vidre de la finestra. Per què tot és en càmera lenta?