29/10/07

Eleccions per a una novel·la

Ell va entrar per la porta de casa amb una bossa de paper. A dins hi havia tallarins amb bolets xinesos.
A la casa, perfectament il·luminada, hi sonava una cançó d'Ella Fitzgerald.
Ell va deixar la bossa a la cuina.
La ciutat, a fora, ja havia enfosquit, i els transeünts es dirigien al seu últim o penúltim destí diari.
-No tenc ego suficient per haver de fer d'humorista en un lloc que ni tan sols entenen el meu idioma.-va afirmar Ell.
-Acab d'arribar, hauries de posar la rentadora.- Va dir ella, fullejant el darrer catàleg de Ikea al sofà.
-Però he d'escriure, he d'assajar la cançó amb la guitarra, demà tinc classe.
-Jo he planxat i arreglat la cuina. No me toca a jo. Jo ahir vaig posar la rentadora, que et tocava a tu.- va insistir ella, que aquella nit s'havia recollit els cabells en una cova alta sobre el clatell nu.

Ell va obeir. No tenia ganes de discutir. Quan va haver posat la rentadora, va agafar la bossa de fems i les dues capses del reciclatge: paper i envasos. Va baixar les escales carregat, un fet que va provocar que la capsa del paper caigués per l'escala.
Ell es va quedar dret mirant els papers voladissos i dispersos entre les escales i la planta de baix. Allà hi havia cartes sense llegir, diaris, factures comprovades, revistes fullejades i les dues primeres escenes de la seva darrera obra de teatre.
Va amollar tot el que li quedava en les mans.
La bossa de fems es va obrir mentre rodolava escales abaix, i els envasos van botar de la capsa. Un tetrabrik amb un quart de llet agra va deixar caure el seu líquid.
L'ombra d'ell va creuar la línia blanca de la beguda làctia i va sortir per la porta.

Va caminar sense destí durant més d'una hora, fins que es va trobar davant la porta d'un hotel.
Hi va entrat i va demanar habitació en el precís moment en que li va sonar el telèfon mòbil. Era ella. No va respondre. Es més, va aturar l'aparell, el va obrir i li va llevar la targeta, que va llançar als fems. Tot en aquest ordre.

-Una habitació per un, per favor.- va demanar al polsós recepcionista.

En aquella nit d'insomni en la naftalinosa habitació d'hotel, va planificar l'endemà. El més important era tenir la visa, que significava la pasta, el fons econòmic de sis anys de feina mediocre. El primer que faria, al matí següent, seria anar al banc, a treure tots els seus estalvis. Després aniria a l'aeroport i faria allò que sempre havia desitjat fer: comprar un bitllet pel primer avió que sortís.
Se n'aniria sense donar explicacions a ningú. Quan es cansés tornaria. Bé, ho faria si és que ho així ho volia.

Quan havia caminat suficient planificant l'endemà per l'habitació, amb la tele emetent el vespre "Exposé", es va jeure sobre el llit.
Es va dormir pensant en ella.

I bé, benvolguts lectors, a partir d'aquí, opcions per votar:

A) Ell, al que anomenarem Bonanat, continua amb el seu pla. És a dir, va al banc i treu els seus estalvis i agafa un avió cap a un destí, que no avançarem per ara.


B) Bonanat atura el seu pla i torna a casa, amb Ella. Però quan entra a la casa veu que els fems, que a la nit anterior eren a l'escala tornen ser escrupulosament ordenats al seu lloc. Ella no hi és en lloc però hi ha sang sobre el llit.

C) En aquell moment entra una dona vella, vestida de negre a l'habitació de l'hotel. I li dóna un missatge: Compra'm aquest llibre. Aquí hi ha escrit el teu futur.

VOTA.

26/10/07

Ruïnes dels records

Benvolguda Atlàntida,

Avui t'envio una carta sense contingut.
No és sempre així?

Una salutació,
Jaqme

23/10/07

Pre-escriure

Un amic de l'institut em va dir un dia
que era impossible escriure una novel·la.

Argumentava que per fer-ho
s'han de tenir prèviament
pensades
una a una
les paraules que la conformen.

Amb un blog passa el mateix.
Sabem a on anam.

22/10/07

El Canvi Climàtic, en bones mans.

En el capítol setmanal dedicat al nostre humorista favorit, tot i que de vegades fa por, hi presentam el gag titulat: Una veritat incòmoda.
L'acudit, que ha fet avui a Palma, en les mateixes jornades en les que demà hi participarà Al Gore.
El que diu, literalment, el nostre humorista és això:
"Si nadie sabe que tiempo hará mañana en Sevilla ¿Cómo van a decir lo que va a pasar en el mundo dentro de 300 años?"
La notícia completa, en aquest clic.
En fi...

21/10/07

Ser píxel

Renunciar a relacionar-se amb el poble en diumenge és del que més gaudesc, efecte de les massacres neuronals del dissabte a la nit. No sortir. Wiiejar fins a fregar l'atac epilèptic. Anular-me. Ser res i no-res. Ser píxels en moviment. Nihilisme: substitució de paradigmes: substitució del cinema i totes les seves estrelles pels nous herois de la pantalla: els videojocs i els seus protagonistes: tu. Jo. JO. Un jo que no és ningú. Més: substitució de la narració de la història pel viure en persona (i des del sofà) la història. Deixar de ser el descambuixat Jaqme en pijama del diumenge per ser l'heroi Link a la mítica terra de Hyrule.
En fi. Costarà d'entendre però sembla important.

He carregat el mp3 amb cançons de Elliott Smith.
Cançons-bala que em fan tremolar quan a la fi em llevo la pols de sobre i surt a caminar pel poble.
La bellesa de "Georgia, Georgia" o "Either/or" són bandes sonores per tot el que veig. Bellesa en estat pur que em recorda un Nick Drake del segle XXI. M'agraden els cantants morts.
El millor del beure és la ressaca.

Oh, pobre dilluns.

20/10/07

Guix Blanc

Recórrer mitja illa per escoltar música. Creuam boires i rotondes, il·luminam ulls animals amb els llums del cotxe. El cotxe és una illa. Sabem on són els concerts i sabem on és la Casa. Marcel Cranc fa un tast del seu proper àlbum. "Si Radiohead, en el In Rainbows, haguessin pogut fer una sola cançó com les que presenta Marcel Cranc, haguessin fet una obra mestra", afirmo. Sospito que els anglesos no arriben a la sola de les sabates al músic de Sencelles. Però el de Sencelles és mestre d'escola, i els anglesos tenen un avió. Al concert, veig cares conegudes. Hi ha el Nàufrag del Golea. Volia dir-li que sóc en Jaqme. Que m'agrada molt com escriu. Que el convidava a una cervesa o xerrar de la Generació Beat. No ho faig. Em giro cap a ella. Xerram i ens bevem. Anam d'aquí a allà, de música, de fred, de cares que voldré evitar un any.
De tornada no vull conduir.
Hi ha Poesia en l'aire.

El cotxe és vermell. Ha posat el White Chalk, de PJ Harvey. "Grow grow grow" un cop i un altre. A tot volum. No hi ha manera de canviar de cançó. La bellesa de la música i la fosca i ella al volant m'obliga a tornar en silenci. Mirant a fora, mirant a dins, veient el meu reflex en el vidre de la finestra. Per què tot és en càmera lenta?

17/10/07

Jo també sóc independentista


Ahir va ser la primera vegada que vaig estar totalment d'acord amb tot el que deia un polític en un espai públic, i és més, en com ho deia. Amb la intervenció d'ahir, Carod ha ressorgit en el panorama polític estatal com Au Fènix. Tot el que va dir es troba al centre del debat estatal. Crec que ZP i Rajoy haurien d'estudiar a fons l'aparició televisiva d'aquest home per posar solució a molts problemes del seu país.

En política, més val no creure tot allò que un no senti directament de la boca del mateix polític. I més val no fer-ho perquè una premsa manipuladora i mentidera és sempre a l'aguait. Tots els mites i llegendes urbanes que corrien sobre la seva persona van ser esbucades una a una: el Pérez del llinatge, l'expansionisme català sobre el País Valencià i les Balears, la reunió amb ETA que va servir perquè només es deixàs de matar a Catalunya, i tantes altres mentides que es tenen com a veritats.
Les opinions de la caverna mediàtica són una força molt violenta, mentidera, a través de la qual una gran part de ciutadans del país veïnat (afortunadament no tots), pensa. I és una llàstima.
Entre les respostes que més em van agradar, la darrera.

A partir d'ahir tenc un heroi que s'atreveix a parlar clar a aquells que no volen entendre segons què.
Necessitava que algú digués a la primera cadena i en horari de màxima audiència que el nacionalisme espanyol és el més perillós.

Jo també sóc independentista!

En fi, us deix aquí el vídeo, per aquells que no l'heu vist encara.

11/10/07

Lletra a l'espanyol (39.999.999)


Benvolgut espanyol,

Em dius que sóc espanyol i que tinc una bandera, que sóc dels teus, que he de tenir un sentiment que no tinc. Em dius que la teva és la meva nació. Em dius que la meva bandera cobreix als meus soldats, però jo no tinc exèrcit. Em dius que he de mostrar alegria però no en sent. Em dius que dia 12 d'octubre és el meu dia on he d'estar orgullós de moltes coses que no estic. Començant per la data, una data que és el principi tràgic de tantes conquestes i de col·lonitzacions, i d'un, si no el més gran, dels principals genocidis de la història de la humanitat: l'extermini de la majoria, sí, majoria, de pobles nadius d'Amèrica. Em dius que he d'honrar a un símbol que no és el meu. (Si dic que vols que honri a un tros de tela, semblaria surrealista, però és el que vols. O m'equivoc?.) Em dius que tinc una nació, que és la teva, però jo no tinc un sentiment d'espanyolitat perquè no és compatible amb el meu sentiment personal. No entro ni faig els comptes a casa dels veïns. Ni m'agrada que em facin els comptes a casa meva.
Benvolgut espanyol, em dius que Espanya es trenca, però jo, des del dia que he nascut, no he vist més trencament que el de la meva terra i la meva llengua. Em dius que al teu país hi ha un auge dels nacionalismes que fan perillar moltes coses, però jo l'únic nacionalisme que veig en auge és el teu. Un nacionalisme agressiu que passa per invisible, perquè és l'únic que se suposa inqüestionable. Un dogma de fe que em sona a inquisició.
No és dins un escocès o un francès sentir-se anglès. No és dins un holandès sentir-se mexicà. No me demanis més, benvolgut espanyol, que sigui una cosa que no sóc. No em demanis que celebri una festa que no és la meva. En tot cas convida'm a ella, però no m'obliguis a venir.

Heidegger, un filòsof amb una ideologia molt semblant a la teva, va dir que "la llengua és la casa de l'home". Allò més seu, més meu. Ser el que no sóc em suposa renunciar massa vegades a ella, a allò més meu, a la manera en que veig, entenc i em relacion amb el món. A tu no, perquè a tu ningú mai t'ha obligat a canviar de llengua, a entendre una llengua que no has demanat aprendre, a ser una cosa que no ets. Jo em nego a estar més temps sota la teva bandera fins que això no canvii, i pel que veig el teu caràcter mai et permetrà canviar això. No em basta el número al DNI que m'has donat, ni tot l'esforç econòmic amb tota la vostra premsa que has fet per convencer-me de que sóc una cosa que no sóc. Ni tot l'esforç educatiu per fer-me creure que la vostra nació és la meva.

Per això, benvolgut espanyol, em sap greu que pensis que el teu pensament és universal, em sap greu que el teu missatge estigui carregat d'odi cap tot allò que no entens. Em sap greu que el teu missatge generi rabi.

Benvolgut espanyol, per què no em parles d'amor?

Per què no em dius que vols el millor per jo?

Per què, si m'estimes, no deixes que me'n vagi de casa si jo ho vull així? O és que no m'estimes? Per què no m'ho demanes en lloc de venir-me amb sermons dogmàtics, inamovibles i masclistes?

Sòcrates va dir que el mal més gran de la humanitat era la curtor.

Avui sé que tenia raó perquè aquesta curtor genera, massa sovint odi i violència.

Per això, benvolgut espanyol, i mentre no canviïs aquesta manera de fer, no sóc teu. De fet mai ho seré. I per tot això i més, et deman que no em comptis entre els quaranta milions. De la pell cap a dins em comando jo.

I un consell d'amic, benvolgut espanyol, aquests vídeos no et fan cap favor.

Una salutació,

Jaqme