Creure

Quan cada any el final de setembre torna, i amb ell la fina pluja, i amb ella la boira entre les muntanyes, entro en un estat talment el de la terra banyada. Em recloc dins jo mateix. És en aquesta època de l'any que cerco amb desespero llibres o pelis que tractin sobre l'inexplicable.
Qualsevol tema m'importa amb una sola condició: que contingui misteri.
Crec en allò paranormal. He vist i viscut coses que no entenc, casualitats (massa) estranyes, somnis interconnectats amb la realitat, moviments inexplicables, i la que més m'ha intrigat: la imatge impossible d'un home que em mirava a través de la finestra del camarot del vaixell de Transmediterranea de camí a Barcelona, impossible perquè flotava sobre l'aire, impossible perquè ell o allò no podia saber que jo, amb 10 o 11 anys obriria il·lusionat just en aquell moment la cortina que ens separava de la nit del mar, i just allà el trobaria, mirant-me fixament, amb una expressió antiga, amb tot l'aspecte de vell mariner, amb els peus en l'aire. Record que espantat com mai li vaig dir a la mare que allà, just darrera la finestra, hi havia un home. Record la seva resposta: no hi pot haver ningú aquí, no hi ha passadís afora, mira. Va córrer la cortina i només vaig veure el nostre reflex, i la nit sobre la mar. No faig hipòtesi d'això. Simplement no ho entenc i prou.
A tots ens han passat fets inexplicables. Uns fets els quals, per inexplicables, hem intentat ignorar, però la veritat és que aquests fets hi són.
Jo estic convençut, i és una creença que tenc des de fa estona, que aquesta realitat empírica que vivim no és la única. La ciència acostarà realitats. La física quàntica sembla que s'està trobant teories amb les quals podrien explicar les psicofonies o les aparicions com a ecos atòmics del passat, la teoria de les supercordes demana que l'espai-temps contingui 10 dimensions, i no 4 com fins ara s'han observat.

Hi ha més del que sembla i no en parlam.

Per què?

Vanitat

Ahir vespre tenia decidit llegir el Cohèlet a la llum d'una espelma.
Ho tenia decidit.
Volia tornar a llegir el seu missatge constant.
Fins que vaig pensar en Leonard Cohen i la seva música.
Vaig escoltar "Famous Blue Raincoat".
i vaig llegir la seva vida a la wikipedia.

Algunes coses canvien.

Unes altres no.

D'on provenen les paraules?

To be or not to be

No sé el que sóc. Ni si sóc el que he volgut ser. Ni si sóc el que sóc. No sé si sóc el resultat de molts anys d'estudi o si sóc producte de la casualitat o petita part d'un mecanisme estrany que m'ha posat on ara sóc.
No sóc el que sóc ni el que creus que sóc, no sé si em conec ni tampoc si els que creuen conèixer-me em coneixen, sóc aquí ara i un poc no completament mai.
Sóc rostre sóc cos res em diferencia ara de tu. Mira'm de darrera: observa'm als meus 90 anys o
mira'm quan en tenia tres o tretze. Igual que home de noranta o que infant de tres o tretze.
Res en jo destaca ni res em diferencia del que ets.

Res em diferencia de tu però ara-sempre encara som a temps de ser qui vulguem ser.

Wii & Yoga

Arribat.

Quan un va de viatge, o torna a casa, hi ha un període d'aclimatació.
Un espai de temps en el que reflexiones el camí.
Valores l'après i el compactat i el desaprès.
Supòs que és el que ara està acabant de passar.

No massa ganes d'escriure.

Cuba ensenya a viure amb poques coses.
Cuba em va donar una lliçó de simplicitat, de recarregar encenedors, d'anar al sabater, d'aprendre a arreglar les coses que s'espenyen, de reutilitzar-ho tot; no però com a opció personal, sinó com a obligació o com que no hi ha més remei.
El fet és que volia fer, a l'arribada a l'illa, un curset accelerat d'arreglar una bombeta que es fon, per exemple, o d'aprendre a fer servir com un mestre alguns dels objectes que la curiositat (en mi és una malaltia) ha acumulat a casa.
Però no.

He sentit moltes vegades en la meva boca (sic), que preferesc donar els doblers a una ONG que comprar-me tal cosa. Però tanmateix no m'he comprat la cosa ni he donat els diners a una ONG.
Això ja s'assembla a una llarga explicació o excusa.

De fet oscil·lo.
Ho vaig escriure fa poc aquí mateix.
I em sorprenc de fer coses que no solc fer.

Per una part em queixo de manera crònica de la falta de temps que tenc per fer allò que m'agradaria i que no faig encara que tengui temps, però també del caire tràgic de l'existència en general.
Aquestes darreres sis paraules m'han fet riure.

En fi, que un insomni temporal que anava a més, i un estat d'ansietat provocat pel fet d'avançar terribles esdeveniments en la ment, han provocat, després de les miraculoses descripcions que en feien alguns coneguts, que m'apunti a Ioga.
Ara m'agrada.

Però tan espiritual no és.
Sí, d'acord, em relaxa, i tot això.
Però no tenc fe en les coses. Vull dir que em costa.
Si començo a notar canvis en el meu alterat i exaltat comportament ho faré saber aquí mateix.

Per altra banda una festa dissabte que va durar fins les vuit del matí i que em va provocar una ressaca imperial va provocar que em comprés la Wii, la cónsola láser de Nintendo, l'endemà.
No tenia temps, ja ho se.
Ara dormo menys.
L'excusa és que en C., que té totes les consoles de Nintendo, em va convèncer, em va dir que estaven molt bé, que no hi havia cap raó perquè no me la comprés. Després de que li digués que en dies de ressaca m'agradaria tenir una consola per no fer res, per consolar-me la ressaca (ara entenc el seu significat). Em va dur a la botiga, i vaig comparèixer a casa amb ella. La vaig muntar i ara, cada vegada que l'atur, tenc remordiments per haver perdut taaant el temps.

Deu anar junt, la Wii, i el Ioga.
Wii, per desquiciar.
Ioga, per calmar.

Una cosa que tenen en comú?
La desconnexió amb aquest món.
Una fugida o una escapada.

Després de no haver après gaire de l'esperit de Cuba, com queda palès amb la compra de la Wii, sembla que ara vull fugir d'aquí, des d'aquí.

Interessants quatre paraules, les quatre darreres, per subtitular el post.

Il·lustra aquest post la primera imatge del passat viatge.

De tornada de Cuba (reflexions dins un avió)

El visat no ha donat per més.
Ja he tornat després de veure-viure un país que sobreviu com pot.

Tòpics: Cuba és un país meravellós, té una cultura impactant, música i músics genials, La Havana enamora, escric Mojitos & Daiquiris com es mereixen: en majúscules, una gent impressionant i tantes i tantes altres coses que em deixo.
Però alguna cosa es palpa en el país. En alguns llocs, com La Havana i Trinidad, on tenen més contacte amb els estrangers, dos homes em parlen, separats per molts kilòmetres, de tortures dutes a terme per la policia per intentar aconseguir menjar assaltant hotels durant la crisi dels Balseros de l'any 2003. Un altre em parla de la mort del seu padrí, als 88 anys, en la misèria d'una caseta amb el sol de terra, ceg i desganat, després de que la Revolució li expropiés el seu negoci: una finca de canya de sucre que era el que més s'estimava,i que li va costar suor llàgrimes posar en funcionament. Em diu a l'orella, perquè ningú el senti, la ràbia que té. Diu que aquest no és un govern per a tots, diu que és un govern per un, el de la barba (a Cuba no se sol anomenar a Fidel, si parlen d'ell ho fan fent com si es pentinessin la barba). A llocs més apartats de rutes oficials, com els pobles agricoles de les muntanyes de Las Lomas, la Revolució ha fet molt per una gent que abans d'aquesta no tenia ni la possibilitat d'escolarització ni metges. Allà quan vaig provar de parlar de política i saber que pensen de Fidel, em responen, literalment "Hasta aquí se habla, cambiemos de tema...", i hi canviam alegrement acabant-nos una casolana botella de rom mentre el mestre em convida a un puro fet seu.
No hi ha una Cuba. Possiblement n'hi ha tantes com cubans hi ha al món. Cadascú té una història sobre la història del país, una trajectòria familiar i personal que no escapa a la política del règim. Alguns estan convençuts que la Revolució va ser positiva, i la meva opinió és que en el moment en que va ocórrer, ho va ser. Però la Revolució va provocar el derrocament d'un dictador per instaurar-ne un altre --Sabeu que Fidel va prometre el retorn de la democràcia si la Revolució trimpfava?--. Altres, i per la meva experiència puc afirmar que és una majoria suficient, estan tristos i decebuts per la manca d'informació i de claredat sobre el futur de Cuba, però sobretot per la manca d'aliment.
El que més sorpren quan un arriba a Cuba és l'ocupats que estan els cubans intentant treure diners per aconseguir coses d'on sigui, això sí, via legal. Les converses dels pobles i les ciutats tracten del mateix: Com aconseguir una roda, una peça de recanvi per al motor de l'antic Chevrolet o 60 pesos cubans per poder comprar una botella de llet són temes que tenen els cubans ocupats durant tot el dia. Supòs que és una estratègia del règim per evitar que parlin de política, ni que sigui en secret.

Cuba cal ser descoberta sola.
No amb posts d'altri (com jo) que en parlen.
Més que un viatge és una experiència colpidora que només es pot copsar si s'hi va.
No vull contar res més d'aquest país: només que cal una vida sencera per entendre'l.

De retorn a l'illa, pens en els nostres excessos.
El capitalisme, ho sabem, no és ecològicament sostenible.
Ho repetesc: o el capitalisme canvia o l'home desapareix.
Allà la carestia obliga a recarregar encenedors de plàstic mentre aquí vivim envoltats d'objectes que ni volem ni necessitam. Regals d'empreses que solucionarien molts de problemes a altres parts del món.
Supòs que és l'eterna història del nostre sistema.
Ja no sé si està en les nostres mans canviar alguna cosa.
Només sé que intentar-ho és esgotador.

Jaqme