9/7/07

Localitzat un mamut viu a un lloc remot de Sibèria

Diumenge, al Balears, hi vaig llegir una notícia que em va deixar paralitzat.

Va ser com si hagués llegit la troballa d'un mamut viu a algun remot lloc del món.
Com per exemple Sibèria.

L'article sobre Sor Concepció, també coneguda com Margalida Obrador, em va fer pensar, i molt, sobre l'anormalitat lingüística que vivim en aquests països.
Aquesta monja de clausura de 103 anys no sap xerrar ni entén l'espanyol, cosa que la converteix, molt probablement en la darrera parlant monolingüe en català.

Localitzada al Convent de la Concepció de Palma, hi va arribar amb 32 anys i no hi ha sortit mai.

No m'havia plantejat que existís quelcom com "el darrer parlant monolingüe" en la meva llengua.
Em fa por.

¿Què significa això?
¿Què significaria pels espanyols o els anglesos si llegissin a El País o al The Guardian que s'ha localitzat el darrer parlant monolingüe de l'espanyol o l'anglès?
¿És tot el món que camina cap a la pèrdua o divisió de (només) la llengua pròpia, o és només el nostre país?

4 comentaris:

Krahm ha dit...

¿Què significaria pels espanyols o els anglesos si llegissin a El País o al The Guardian que s'ha localitzat el darrer parlant monolingüe de l'espanyol?

Doncs per jo significaria que per fi tots els espanyols hauríem aconseguit aprendre un altre idioma com l'anglès o perquè no... el català.
I potser aconseguir que tot el cinema arribi subtitulat i no doblat, que ja és hora.

No em sembla gens greu perdre el darrer parlant monolingüe de qualsevol llengua. La llengua pròpia s'ha de protegir, i s'ha de lluitar per ella, però no veig cap raó per poder presumir de no xerrar ni entendre'n d'altra.

èlsinor ha dit...

El que s'hi hauria de fer és entrevistar-la i enregistrar-la per a tindre i conservar un document lingüístic sonor de primera magnitud, que a aquesta dona només li queden quatre dies.

Jaqme ha dit...

Krahm i Elsinor: A jo el fet de perdre el darrer parlant monolingüe me fa pena, i sí que em sembla greu per simptomàtic. Hi ha lingüistes europeus, els científics de la llengua, que afirmen que quan dues llengües conviuen en un mateix territori durant un llarg període de temps, una d'elles, la més dèbil, acaba desapareixent. Ho reafirmen amb proves.
Hi ha un llibre sobre el tema: "Normalitat lingüística i llibertat nacional", de Bernat Joan, que tracta això.
El fet de perdre el darrer parlant monolingüe només és un indici (i si parau l'orella pels carrers dels vostres pobles ho sentireu) del camí que hem agafat.
No vull donar lloc a mals entesos. És la realitat que ens envolta. Jo estim la meva manera de veure el món, que és la meva manera individual d'entendre unes certes circumstàncies, i les entenc i analitzo mitjançant la meva llengua. Entenem i veim el món segons la manera que parlam. El llenguatge és les nostres ulleres mentals. I jo, justament estim, pot ser massa, la meva llengua, el català.
I hi ha coses que perdem, perquè per molts bilingües que estem forçats a ser, no he vist un parlant monolingüe --o pràcticament monolingües (amb això vull dir els meus padrins)-- amb la força expressiva de les paraules i frases fetes que ells sabien, així com cantaven les cançons, com movien la boca quan cantaven, les cançons populars que sabien, la memòria lingüística que tenien, i l'ús que hi feien d'encertades expressions. Ho comparo amb la meva generació, tota perfectament bilingüe i trilingüe, i em dono compte que hem perdut molt, que la nostra llengua, el nostre idioma, no és més que una traducció literal de les frases fetes i les paraules dels idiomes que ens envolten. Hem perdut expressions i paraules, hem perdut la puresa lingüística que tota literatura necessita per ser important, hem perdut vocabulari i anam a més. Ells sabien què significa "esguard", jo he hagut d'anar a cercar-ho al diccionari. Tenc la meitat de vocabulari que els meus padrins, etc...

No trob un final per aquest llarg post. Si heu arribat a llegir fins aquí pot ser poguem continuar el diàleg.

Krahm ha dit...

Entenc això, i entenia el que volies dir al teu post. Sobretot, perquè també m'ha tocat viure al mateix lloc (o al manco a la mateixa situació lingüistica). Potser jo no em vaig explicar massa bé.

La pèrdua d'aquest monolingüisme com a símptoma de la desaparició/destrucció de la llengua sí és d'allò més greu. Però, és així perquè no hi ha respecte, ni ganes de cuidar de la nostra cultura, ni tan sols ganes de conviure (paraula clau) amb una altra llengua; i això no només va per la gent que xerra castellà. El bilingüisme no té perqué seguir aquest procés destructiu.(I no dic que sigui fàcil)

Aquesta situació me fa mal, perquè jo tenc com a llengua mare tant el castellà com el català, i al món que jo imagin les dues llengües s'estimen. Vaig llegir a un post teu que l'odi genera odi, i que això justificava aquest sentiment cap a Espanya i cap aquells que no entenen ni volen entendre l'important que és conservar i cuidar el català.

Ho entenc. I és totalment cert. Quan una amenaça vol fer desaparèixer alguna cosa pròpia tornam l'atac, però no hem d'oblidar que aquest principi d'odi genera odi també funciona cap a l'altra banda. Tenim sa mala costum de generalitzar i odiar directament el que és Espanya.

He pogut comprovar moltes coses, xerrant amb tot aquell que he pogut a la Península sobre el tema durant la meva estància allà. Molta gent només veu als típics que només saben insultar Espanya i independitzar-se, i no entenen perquè.

Ells no han odiat ningú, i és senten odiats. Llavors, tornen l'atac i la gent que no tenia cap intenció de destruir la nostra llengua ara agafa una postura totalment negativa. I és tan simple com fer entendre la situació. Després de 10minuts de conversa, es sorprenen i encara que hi queda la resistència que genera una puta merda de polítics feixistes i els medis de comunicació obtenen una nova visió del que realment passa.

Hi ha moltes persones imbècils a la resta d'Espanya. Però també n'hi ha moltes aquí.

L'amor genera amor. Crec que mai ho veure, potser aquest idealisme no condueix enlloc, i estic totalment equivocat, però encara esper el dia en que tots nosaltres estimem el castellà així com el castellà ens estimi a nosaltres.

(Perdonau si he dit coses sense sentit, no sé ni el que he posat ni el que he deixat per escriure)

Una abraçada.