M'aixeco tard perquè és dissabte. Lleugera ressaca de les 2 cerveses, dues copes de vi i dues pomades (Gin Xoriguer + Llimonada). Poso al DVD el contingut extra de la segona temporada de Lost. Em llanço al sofà i engego l'ordinador per escriure un post (aquest post) que no digui gaire cosa. Tot al mateix temps. Poc després Ella entra a la casa, em mira, riu i després de besar-me diu:-Jaqme, tens l'aspecte d'un freaky covat. Ordinador, Perdidos i sofà, la combinació perfecte.
No m'importa. A la fi és dissabte i em comportaré com els meus avantpassats en un Sabbat. No faré res. Avui tenc un sol objectiu: veure el Barça a la nit.
Em penso, ergo fluctuo.
Sóc un pèndul. Passo de voler ser un monjo zen a un monestir perdut del Nepal a trobar-me convertit i content qual un Homer Simpson al sofà de casa.
Suposo que en el fons hi rau una oculta voluntat de fugida de tot (de jo inclòs). Com el Nick Bowen del llibre de Paul Auster "La nit de l'oracle", al que el simple fet de sortir il·lès d'un accident al carrer fa que fugi, en un intent d'iniciar (també de cop) la vida que aquella vida que duia no li permetia viure. Però les coses mai surten com un les planeja.
Sóc un pèndul. No som ara qui seré demà. Ni ahir.
Dues cares, com la imatge de Dave McKean que il·lustra aquest post.
Un és el jo d'ara.
L'altre, el d'abans, o el de després, qui sap.
Tot sembla un còctel fet de tres begudes anomenades Darwin, Freud i Pessoa, amb unes gotes de Nietzsche que li donen un gust peculiar.
7 comentaris:
doncs a mi em sembla que està la mar de bé poder alternar la vida de monjo budista amb la de Homer Simpson. Jo també ho faig de tant en tant i no tinc cap queixa de mi mateixa... ;)
M'encanta!
I és que sí, som pènduls, res més que això... ara amunt, ara avall i torna amunt per tornar a baixar... oscil·lació permanent. Per això som monjos i homers al mateix temps, passant per mil aspectes diferents.
Una abraçada Artista!!
Fins que t'he llegit, em pensava que el quadre era teu ;)
Un pendul???, mai m'ho habia parat a pensar, però si, suposo que tens tota la raó.
De vegades va be fer el que vas fer, però no t'hi acostumis eh :-)
Les pomadetes, mmmm, quant vaig estar a Ciutadella pensaba que eren pomades per l'esquena si et cremaves, fins que les vaig tastar, seria capaç d'emborratxar-me nomes amb 3 o 4, però que be que entren redeu!!!!!!
Besets!!!!!!!!
Suposo que en aquest oscil.lar de banda a banda s'hi troba l'equilibri, no? Talment com una balança. Primer cap un costat, després cap un altre... És la manera d'arribar al punt mig.
Una aferrada
PD: Que gran que és, el Dave McKean!
Nimue: Si vas i vens no vas enlloc. Oscil·lar no és una direcció. Al manco per mi.
Elur: Ja m'agradaria "pintar" tan bé com en McKean! Som pènduls però el problema sorgeix quan no ho volem ser. Pot ser tot rau en un fet: en que hi ha persones que oscil·len i n'hi ha que no. Jo som dels primers, però vull ser dels segons.
Jo Mateixa: Ai! Les pomades!! Que bones i perilloses! El Barça em va fallar.
Buk: Bona hipòtesi. Sol passar: la síntesi és el resultat de la tesi i l'antítesi. Al manco és el que deia Aristòtil. I Dave McKean, tu ho dius: immens!
Oh però el moviment és bo Jaqme, almenys jo crec que sí, a més si ho mires bé, estàs més estona amunt que avall amb un moviment pendular ;)
I tu pintes molt i molt bé!!
Elur: Et don la raó: dos cops amunt (a dreta i esquerra) per un de baix.
A no ser que el posem cap per avall.
Jo no pinto gaire.
:)
Publica un comentari a l'entrada