He estat als meus llocs.Conec aquestes columnes
aquestes portes
els meus espais.
Algú les va decidir
per mi
com molt
del que faig
o el que som.
Va pensar un bon lloc perquè res s'esbuqués
es vingués abaix
es tornàs runa.
Una casa: el refugi de pedra de fusta
un museu de secrets
Conec aquesta casa
visc aquí. Dins jo
dins aquest afora
Mai sé si culpar-te,
agrair-t'ho
o demanar perdó
per ser qui som.
6 comentaris:
Foto-Flickr de Wizmo.
Mai no s'ha de demanar perdó per qui ets; si de cas, per com ets o per allò que hages fet.
Elsinor: suposa el príncep d'Espanya, o de Gal·les, o la Reina Elizabeth, d'acord?
Idò això.
Crec que, de vegades, la qüestió sí que és pertinent.
m'ha agradat molt aquest post Jaqme. I també em faig la mateixa pregunta tot sovint... i crec que culpo, agraeixo i em disculpo i no pas necessàriament en aquest ordre, sinó en l'ordre que necessito fer-ho jo, per mi mateixa.
Una abraçada!
Ahh...un dels grans problemes.
Potser el secret es no culpar, no agraïr, no demanar perdó. Ser el que som.
Els monjos zen ho saben. Però ells, jaqme, son el que son i ells tampoc han triat.
Però així i tot, quan culpis o demanis perdó, has de saber que hi ha gent que agraeix el que tu ets.
Elur: Tens raó, l'ordre no és important. A més es poden mesclar tots i tenir-ne dos o tres al mateix temps. I gràcies pel comentari!
Krahm: I és que ho hem complicat tot massa amb paraules! El zen, un dia n'hem de parlar! I moltes gràcies per agrair el que som, jo també agraesc el que tu siguis (siguis qui siguis).
Publica un comentari a l'entrada