Sé que més d'una setmana sense escriure al blog fa perdre molts de lectors.M'importa?
Hi ha dues maneres d'escriure: per tu i pels demés (quina paraula!).
Per tant m'importa en sentit egoista.
De vegades dubto de la vostra existència (i ho faré fins que no em convideu a un sopar).
M'embulla la xarxa. Existències virtuals que mai sabem si són reals.
Parlo de mi. Com se sap que en Jaqme és real? Com se sap que no som una adol·lescent de 16 anys que escriu una vida inventada? Com se sap que no som un vell de 72 anys en cadira de rodes? Hi ha respostes?
La possibilitat de que el personatge sigui més real que la persona.
I ara què?
Dubtar de la realitat d'aquell que s'amaga rera en Jaqme?
També amb el sexe o la vida en parella.
Conviure amb algú que mai sabràs amb tota certesa qui és.
Quants de casos de casats o casades infidels (amb doble vida) coneixeu?
Coneixes tots els secrets dels teus pares?
Bones preguntes per desconfiar de tota la humanitat.
En fi.
Ara és tard i ha estat un dia dur.
El cos i el cap em fan mal.
Merda idò: són aquestes les avantatges del físic per sobre del virtual?
15 comentaris:
un soparet? m'ho apunto, eh?!
uf... moltes vegades t'imagines una vida rera unes paraules i resulta que no té res a veure amb el que realment hi ha... la vida és això, sorpresa rera sorpresa, algunes d'agradables, d'altres totalment innecessàries...
Té gaire importància realment el que pensen els que ens llegeixen? de sobre com som realment, físicament, emocionalment...
no ho sé... Jaqme, a mi m'agrada el que mostres de tu i m'agrada molt.
un petonàs!
Crec que si la gent es sincera, es transparent i no enganya amb el que escriu, es fàcil fer-se una ideia de com es fisicament aquella persona, tot i que de vegades les aparences enganyen i quant les veus et pots decepcionar.
De moment, a mi la persona a la que he conegut en persona d'aquest mon Blogaire no m'ha decepcionat en cap sentit, ans al contrari :-)
Petonets i m'agrada saber que tornes a escriure, descansa el cos i el cap, ok?
tots tenim secrets. Quan conec algun secret de gent que està al meu voltant, des de familiars fins amics molt íntims tracte de no jutjar-los. Cada vegada és més fàcil perquè jo també tinc algun secret que m'ajuda a comprendre millor alguns fets dels altres.
Jo a sopar no et convide. Sóc la reencarnació de la Bella Dorment i em puc quedar adormida abans del postre. Si vols a berenar, sí.
Tant de bo em fes real convidant-te a sopar.
Tots tenim secrets.
I els pitjors solen ser els de família.
en pots estar ben cert.
EQMEVD: El teu comentari és intrigant. Molt.
Nimue: No jutjar-los. Ni a les persones ni als secrets. Dubto, però, de que coneixent els secrets coneguem les persones.
Jo mateixa: El teu comentari fa pensar sobre la idea interior i la exterior que cada un té d'ell mateix. Mereix un post, no ho trobes?
Elur: Gràcies i gràcies pel teu comentari. La resposta a la teva preguntaha de ser diferent en cada resposta... què en diria Kafka o Dickinson? Què en diria Stepehn King?
Doncs si, tens tota la raó, el fas tu o el faig jo el post?? :-)
Petons macu, has descansat??
Jo mateixa: Ahir vaig descansar (devia ser pq era festa), però la nit passada he passat un insomni que des dels exàmens de selectivitat no havia tingut :(
Ansietat que me paralitzava el cos.
I no pel que pensava. Era ansietat física. Deu ser la primavera?
Per cert, el post, facem-lo els dos, però no diguem quant. Et sembla bé?
de fet, diem el que diem no pots assegurar que existim en el món físic, de la mateixa manera que nosaltres podem desconfiar de tu.
Podem desconfiar de tota la humanitat, però val la pena viure en un món així? No cal obrir-se a tothom, però si no pensar que la conspiració ha arribat a les nostres vides. Massa complicat és tot per embolicar-nos'hi...
gràcies jaqme pel comentari que has deixat al meu bloc. Ha sigut una esperonatjada que m'ha fet pensar-hi tot el dia. Com bé dius hi ha els demés; i aquests, com tu has fet, poden recriminar-te els teus silencis. Veritablement existim i, si per corroborar-ho hem de sopar plegats, millor. Estàs convidat
Vullunfestuc: Com que és massa complicat? També, de vegades, és difícil aixecar-se del llit, o anar a visitar la família d'un mort. També és, sovint, massa complicat demanar que es respecti la llengua, i ho fas. Etc... Si renunciam a les coses per "ser massa complicades" aleshores què? No renunciam a la Vida?
Sa Tanca: Estic content d'haver-te esperonejat si tornes a escriure. Veritablement existim? Sí, ara i així a la blogosfera. Però no a la vida reial. Hi ha molts poques persones que em coneguin que sabin que tinc un blog on hi escric coses que per jo són importants. El blog és el silenci de la meva vida empírica o sensible, diguem-ho així.
Et convit a sopar! Posa dia i hora. Al municipi on jo visc encara trobes qualque lloc verd allunyat del renou dels motors. Vine i ens coneixerem, si ja no ho hem fet.
Hi ha un problema, Frannia.
El que vindria a sopar podria ser qualsevol que es fes passar per jo. I si comparexeissim sis o set Jaqmes afirmant que "Som en Jaqme".
Com ho faries per saber quin és l'autèntic?
De totes maneres moltes gràcies per l'oferiment.
Pel caminar. Caminaries com sols ho fan el que caminen sobre illes que s'enfonsen, de puntetes. Pel mirar. Tindries els ulls plens d'ocells. Pel parlar. Un punt nostàlgic, però ple de força. Estic segura que no es confondria. Besades.
Ostres val, m'hi apunto Jaqme, m'agrada la idea!!!!!! :-)
Jo mataixa: Caldrà estar atents, idò.
Xavi: Moltes gràcies! Dius que l'avantatge del virtual per sobre el físic és la tangibilitat? Però on és aquesta? En la relació entre les mans i les tecles? O ha estat un lapsus o no he entés molt bé el que volies dir.
Publica un comentari a l'entrada