22/4/07

Història de diumenge

Al matí hem sortit a la terrassa.
Una falzia havia caigut, i les seves cames són massa curtes per tornar a remuntar el vol des del terra. Per això, per volar, es llancen des d'altures, que és on posen els seus nius.
Estava morta.

Al capvespre, hem tornat a sortir per posar-la dins una bossa, però s'havia mogut de lloc.
Ha girat el cap i ens ha mirat.
Estava viva.

Alarma. Què fer?
Ajudar? De quina manera? Donar-li menjar i beure?
Solució Internet!

He trobat la pàgina del COFIB (Consorci de recuperació de la fauna de les Illes Balears) i hi he telefonat.
M'han dit què fer (posar-la dins una capsa en un lloc on estigui el més tranquil·la possible), i que els esperi, que ara parteixen de Ciutat (que està una hora de camí).

Pos aquest post per si un dia us passa el mateix i no sabeu què fer.
Segur que prop d'on viviu hi ha una associació així.
Internet salva vides, també.

17/4/07

Telegrama des de London

Benvolguda Atlàntida stop he decidit tornar stop demà al matí faré les maletes stop gràcies Easy Jet stop a la nit ja dormiré a l'illa que s'enfonsa stop no sé perquè ho faig stop estic desmotivat stop també d'escriurer-te absurdes postals stop prou London Calling stop i ara què? stop sí, i ara què? stop nuvols i avions sobre la ciutat stop viatjar és fugir-arribar stop Jaqme

16/4/07

Jugar a Nietzsches

Benvolguda Atlàntida,

Continuo a London. A la casa de'n Kevin i na Sarah, que no aturen de barallar-se i d'escridassar-se.
L'altre dia me varen despertar amb renous de plats romputs i crits a la cuina.
Em vaig quedar immòbil al llit.
Què podia fer? Baixar i intentar posar ordre i merèixer un cop de puny?
Ells em recorden —i ho fa cada un per separat— a aquelles persones que amaguen a la seva parella les seves pròpies imperfeccions. No són sincers amb l'altre. L'un i l'altre me conten les seves pròpies relacions sexuals fora de la parella. No sé perquè estan junts.
S'estimen? És una bona pregunta.
En fi, tothom té una doble vida a Twin Peaks.

Per celebrar els seus crits a aquella hora, i aprofitant que fins al manco una hora no em tornaria a dormir, vaig escriure un d'aquells poemes merdosos que molt de tant en quant escric en el meu blog. Així que, i per molt que et pesi, aquí el tens.

PD.- 00:39 h. horari anglès- Obro el blog per veure si hi havia algun comentari. No n'hi ha.
Rellegesc el poema i l'esborro. Ja saps per què?

Jaqme

10/4/07

Ten Bells Pub Conversation

Benvolguda Atlàntida,

Ahir migdia estava assegut d'esquena a la porta a un sofà vell del Ten Bells Pub, just davant de la porta 3 d'un mercat jove i viu com el de Spital Fields. Bevia una pinta de Fosters i fumava tranquil. El sol il·luminava el meu rostre. Fotut i content.
Va ser aleshores quan per la meva esquena vaig sentir parlar català insular. Em vaig espantar.
No vull veure cares conegudes.
Però no ho són.

Són dues al·lotes d'uns 20 anys.
Una porta el cap rapat i té un aire entre Marilyn Manson i Amantis Religiosa. De cop pens "aquesta viu a Londres i la seva amiga, mallorquina, l'ha venguda a veure".
S'asseuen a prop i seguesc la conversa, d'incògnit.
Parlen de la gran avantatge de la llengua catalana a l'estranger: que ningú l'entén, que és com parlar en codi. Em fa gràcia. després parlen d'un tal Bernard, que pel que sembla és addicte a fer sexe sempre i quan hi aparegui la sang. La rapada mostra talls als braços a la seva amiga mentre li diu que s'estima en Bernard i que ho donaria tot per ell. L'amiga, espantada, li demana si li agrada el dolor. La Manson respon que no ho ha decidit, que és una experiència nova. Li demana que no digui res a la mare, ni al pare, que si ho saben la maten.
Les suposo germanes, però acte seguit s'abracen i es donen un besada a la boca amb una passió extrema, com d'amor prohibit.

Vivim un temps impossible de narrar, de contar.
Ja no hi ha principis, ni trames ni finals.
Dubt de que hi hagi llaços o valors inamovibles.
Tot és fragmentat i/o romput.

Com el galerista de la galeria. Un nou fracàs a sumar en la meva lluita per viure del que m'agrada.
Millor no ho cont.

Millor que ara escrigui o confessi, des de la casa de la Sarah i en Kevin, a Hanbury Street, que molt amablement m'han cedit una habitació per uns dies (així com usar l'ordinador amb accés a internet quan ells no l'emprin), que no se si tornar.
Que l'illa ja em sembla enfonsada, que la política del Partit Popular em sembla nazi, que el futbol me fa oi (sobre tot quan és l'únic tema de conversa), que la lluita pel territori (natural) i la llengua és esgotadora, que millor no pensar en allà quan ets aquí.
En fi, coses.

Un fumejant te verd m'espera.
El primer CD del "Orphans" de Tom Waits retrona a la sala.

ARA m'agrada més aquí que allà.
És una cosa que m'hauria de psicoanalitzar.
Pot ser demà hagi canviat d'opinió.

En fi, Atlàntida.
Tanmateix, i sense remei, pens en tu.

Jaqme

4/4/07

Nota de Partida (3)

Volia fer un post per contar que me'n vaig a Londres.
I prou.
També volia canviar la propaganda del Google i amb la puta optimització del template crec que m'ho he carregat tot.
Si feu servir el navegador Firefox veureu que he desplaçat la part dreta del blog (on hi havia els enllaços, el flickr, etc...) més cap a la dreta. Si feu servir l'Explorer aleshores trobareu els enllaços abaix a la dreta (al costat dels banys).
El tema és que no ho se canviar.
Suposo que quan torni de la City necessitaré el meu amic informàtic pq arregli els desperfectes que he provocat.

Ho sento per voltros, lectors:

La música ha desaparegut.
El blog presenta un aspecte desagradable.
Jo que m'en vaig sense poder posar-hi cap solució...
Un desgavell absolut.
Deman perdó.

Us escriuré des de la ciutat per anunciar-vos la reunió amb un possible representant.
Ma mare m'ha dit que hi vagi en camisa, que tothom va ben vestit, allà.
El representant.
Tampoc se ben bé que dir-li o oferir-li.
He reservat un hotel sense mirar-m'ho massa i a les 5 de la nit m'he despert regirat per si podria ser l'hotel radioactiu on l'ex-espia soviètic es va reunir amb el Poloni.
Esper que no. M'acollona que em pugui convertir en un fluorescent caminant.
Es deia Millenium?
Me sona.

Res,
vaig a preparar les maletes i a telefonar al meu amic informàtic a veure que hi pot fer amb el mal aspecte d'aquest blog.

PD.- Agradable sorpresa al matí quan llegint el diari hi he trobat (en aquesta noticia) el blogaire amic del Naufragi del Golea, Miquel Flaquer, que ha muntat amb la ONG Llevant en Marxa una biblioteca a Colòmbia. M'emociona el que ha fet en Miquel. És fantàstic. He vist les fotos que ha publicat el diari (capses de llibres damunt fang a un port americà) i són impressionants. De veres. M'agradaria molt veure la col·lecció completa penjada al seu blog. Des d'avui, per jo, ell és un superheroi. O més. Perquè ell, en Miquel Flaquer, en lloc de superpoders, te somnis que fa realitat.

Jaqme