27/2/07

Llibres 5:48 am

Ara
que la biblioteca resta buida
han caminat per aquí
ressonen passes
és un eco del primer matí
postindustrial
diguem i ara què?
cap a quina estanteria
o cap a quin moment
anar?
Resten
—moren?—
immòbils llibres
i sense espera saben què dir
quan fer-ho i per què
Una perfecció circular
dins el laberint.

Hi ha racons que tenen tres respostes.
La teva
i
la meva.

Jaqme

11 comentaris:

Jaqme ha dit...

Foto de la llibreria de la facultat de filosofia de BCN a les 6:24 del matí, crec.

No m'agrada mostrar els meus poemes.

Diuen massa coses de mi.

Sílvie ha dit...

Però això són hores de circular per allà?

Això, així en plan clàssic, són dues respostes.

Sílvie ha dit...

La de dalt sóc jo!

Sílvie

Jaqme ha dit...

Sílvie: Dues respostes:
1. Pot ser això (http://estrats.blogspot.com/2007/02/missatge-dins-una-botella-de-vi-dest.html)
en sigui una resposta.
2. l'i també és resposta.

Sílvie ha dit...

La 2. me la imaginava.


Sílvie

neus ha dit...

ha d'estar molt bé passejar-se per una biblioteca, sense ningú més, entre el silenci absolut i començar a remenar i llufar llibres i llegir d'aquí i d'allà o endinsar-se completament en una sola història... sobretot en una biblioteca vella on els llibres impregnen l'ambient amb la seva olor...

M'agrada la teva poesia, m'agraden les teves 3 respostes ;)

Un petó! :*

neus ha dit...

mmmmmmmmmmm... i com m'agrada la teva música...

èlsinor ha dit...

Els llibres, per més que immòbils, no moren: com la poma de l'epitalami de Safo (105a), només és que esperen uns lectors que encara no hi han arribat.

Jaqme ha dit...

Sílvie: Premi!
Elur: Qualsevol part pot ser una biblioteca.
Elsinor: Sí que moren. On és la meitat perduda (i dedicada a la Comèdia) de la Poètica d'Aristòtil?
Els llibres es cremen. Els blogs no ho sé.

miq ha dit...

A mi també m'agrada aquesta Atlàntida que sona...embriaga.

D'illa a illa

Krahm ha dit...

Hola jaqme,

a mi aquesta illa que sona em sembla una illa trista, plena de malenconia i de nostàlgia.

Potser nostàlgia pel que era i ja no és, o pel que no tornarà a ser mai. Això es el que es sent quan es llegeix el teu blog, una tristesa vaga que t'envolta i et submergeix.

Pero és possible que dins tot aquest cúmul de sentiments s'hi trobi l'esperança. Crec que la puc veure al fons. N'hi ha, jaqme?