7/2/07

A Barcelona

M'estorb a escriure al blog perquè no vull donar detalls del que férem com a feres a Barcelona.
Tanmateix només record a mitges els bars & etc... que varem visitar.
M'agrada beure alcohols.
I fumar mentre ho faig.
M'agrada xerrar i riure.
És el que —en resum— vàrem fer.
Agraesc les vostres recomanacions al post anterior.
Vaig intentar seguir-les però tot estava reservat i no tenien lloc per a nosaltres.
Varem trobar lloc a un restaurant espectacular per la qualitat del menjar & beure i per la seva bellesa.
Es diu Restaurant Attic, i està a Les Rambles.
Després copes, etc...
Varem acabar al Jamboree o Tarantos o quelcom així, bevent al costat de parelles mai enamorades, però que fingien estar-hi.

Va ser un cap de setmana excepcional.
Brutal i espectacular.
D'aquells que mai s'obliden.
Estim als meus amics.
Ho deix per escrit.

Cada vegada que trepitjo Barcelona recordo el seriosos que semblau —o sou?— els catalans continentals.
Sembla que feu les coses perquè us agrada més que us vegin fent-les, que fer-les.
Vaig pensar que us importa la imatge que donau a l'exterior.
Ep, a jo també m'importa i lluito perquè el meu jo interior i exterior coincidesquin.
Però no sé si és el vostre cas.
No vull generalitzar.
Pens que la vostra imatge s'uneix amb la vostre disfressa.
Teniu alguna cosa —una seriositat? un seny?— que us uneix i us separa.
No vaig veure a ningú que s'ho passàs bé.
Melancolia d'alguna cosa perduda? Pessimisme?
Aspectes electropop mescla de passat i de futur que ja son futur.

És una sensació.
Mala d'explicar.

M'agrada el CCCB, i tot el que l'envolta.
Hi ha una exposició de'n Wilhelm Hammershoi. M'ho apunt: abans de maig he de veure aquesta exposició.
És un dels meus pintors favorits.
Ell coneix la solitud de la llum.
A més és danès.
I jo estim —i molt!— Dinamarca.
(Però no vull dir perquè.)

Vaig pel carrer i us miro amb la consciència alterada.
"Aquell podria ser Buk, Elquemaietvaigdir, Elur o qualsevol dels que han deixat comentaris alguna vegada en el meu blog. Entrem allà!"

Pens que tenim sort de tenir una ciutat com Barcelona tan aprop.
Feia estona que no me feia ganes conéixer gent.
No sabia perquè. Donava la culpa a que m'aprop als 30.
A la ciutat vaig descobrir que no era per això.
És que a on visc hi ha poca gent que me faci ganes conéixer.
Allà, a BCN, em vaig creuar amb ombres, algunes d'elles amb llibretes a la ma.
Apuntau coses, idees i dibuixos.
I em despertau interès.
A la meva Atlàntida ens passejam amb factures i contractes davall el braç.
Hem desterrat la bellesa, o pot ser l'hem abandonada en els racons del nostre paisatge que encara, i amb dificultat, sobreviu.

Les plaguetes, llibres i quaderns que duis davall el braç pot ser formin part de la vostra imatge.
I que només sigueu això.

Pot ser que també formin part de la vostra sinceritat.

El fet de no saber-ho m'agrada.

El misteri sempre és important.

8 comentaris:

neus ha dit...

En els meus 33 anys, només he sortit de nit per Barna una vegada i va ser molt light, un 11 de setembre després de disfrutar com mai amb el Barça al camp nou. La meva estimada L. em va portar a un local dedicat única i exclusivament als Beatles... no ens hi podíem quedar gaire estona doncs ens esperaven, però si m'hi haguéssis vist, si en haguéssis pogut veure, t'hauries trobat amb dues al·lotes felices perquè sí, sobretot jo :)
Som extranys els catalans, deu ser per allò del seny i la rauxa. Quan sortia de marxeta jo m'ho passava teta, de veritat, anava a la meva, m'importava ben poc el que podien pensar els altres, i ara faria el mateix. Amb l'edat això s'accentua.
En fi... no sé perquè m'enrotllo tant avui...
Sóc de les que corre amb la llibreta, però dins la bossa, la trec quan se m'acudeix alguna cosa.
Per la propera estàs convidat a la Garrotxa, on potser encara et semblarem més extranys ;)
Un petonàs!

Buk ha dit...

Doncs jo, als meus 33 "anyets" encara provo de fugir de Barna. És difícil, però. He fet alguns intents, però aquesta ciutat és tan gran, complexe i malparida que sembla tenir el seu propi camp gravitatori. Costa, costa molt...

Una aferrada, Jaqme
Buk

Anònim ha dit...

A la teva Atlàntida queden persones encara que es cerquen i tenen curiositat. A mi un dia em van regalar un quadern de tapes blaves, mida butxaca que duia per tot i escrivia idees seguit seguit. Ara no, ho reconec. Però de tant en tant em compsa una imatge i l'escric al mòbil, a una nota de l'agenda, com una cita. Canvien les formes, no els esperits. I la nostra illa encara té gent viva, no ho dubtis.

Jaqme ha dit...

No ho dubt Frannia.
De fet n'estic segur que n'hi ha un munt de gent viva.
No dic que els que van amb plaguetes davall del braç ho siguin més, de fet no ho pens.
I jo som més amic dels pastors i pagesos que no dels proto-intelectuals disfressats de les ciutats.
Ells són sincers.
És el que cerc i me basta.

Anònim ha dit...

jo barcelonauta desde sempre, actualment,sobrevisc només per poder passar estones a l'illa ensaimada sou una droga, amb o sense llibreta....

pixapí

EQMEVD ha dit...

Sempre m'ha enamorat Barcelona. Massa records m'hi lliguen. Sobretot el de la descoberta de la llibertat.
Hi ha més bona olor que aquesta?
Nits que es consumien entre fum i rialles.
Parlar fins quedar-se sense veu.Fins a difuminar els contorns. Aleshores ens miràvem per dir el que de veritat importa amb el silenci.
M'estimo Barcelona i la seva essència, la seva textura. L'aiguabarreig de cares que no conec. l'anonimat que sempre persegueixo, diluir-me entre la gent, tornar-me invisible i fondrem amb els carrers de flors de ciment fins desaparèixer. Mirar aparadors, recórrer els carrers, mirar les cares que només veurem un cop. Qui sap si ens hem creuat algun cop?
La meva vida està plena d'impossibles casualitats.

Astre ha dit...

"Estim als meus amics.
Ho deix per escrit."

Magnífic. El naixement potser de l'única escriptura que pot tenir algún interés. Tot el demés és anecdòtic, bestieses.
Permeti'm felicitar-lo.

Jaqme ha dit...

Uauh!
Les felicitacions d'un astre!
Moltes gràcies Quimi!
No tenc paraules.

Però sí.
L'amor és important per escriure.
És una empenta.
Com el temps.