Postal amb skyline

Benvolguda Atlàntida,

Nova York no ofereix res.
Nova York és pur empirisme.
No hi ha "un cel estelat sobre meu". Sinó una fosca groguenca.
Molts de renous, que també són moltes interferències.
He pogut pintar (a la fi!) però no estic content amb el resultat.
Em sent un més dels infinits basquiats d'aquesta ciutat.
Pens en tornar al fiord. Al Nord. A la Natura.
Al meu Nord.

Pens en fugir d'aquesta ciutat. Ningú et mira als ulls aquí i no hi puc trobar una explicació. Pens que veuen ombres, com els homes de la caverna de Plató, i per això no es cansen de mirar la CNN.
Viure a la capital del món no és res de l'altre món.

Però si tornàs al fiord tendria problemes amb els papers. Pot ser pugui entrar al Canadà creuant una muntanya a peu o en el maleter d'algun cotxe. Puc demanar a la S. que em vengui a cercar.
Ella va ser la que em va aconseguir l'habitació a Nova York.

De vegades, em passa més que sovint, no sé per què faig algunes coses. Com partir de l'illa. Normal és allò que fan la majoria de les persones. Bona definició.
Aquesta setmana només tenc clara una cosa: em vestiré de captaire i actuaré com a tal. Aquesta gent té tanta mala consciència que estic segur que guanyaré més doblers que amb els meus colors.

Ja et contaré.

Una aferrada,

Jaqme