Realitats

Hi havia coses de les quals estava convençut que només existien a la ficció.
Una d'elles és aquesta.
Quan tengui una casa contactaré amb ells sense cap dubte. No hi ha res més apassionant que els secrets.

I content de que els dos Mons tornin a apropar-se.

Eivissa

Aquests dos darrers dies hi ha una lluita frenètica a Eivissa.
Uns volen enfonsar l'illa davall una ona de ciment i asfalt.
Altres només volen sobreviure.

Avui mateix 80 agents de la Guàrdia Civil ha carregat contra els que pacíficament s'oposen a l'entrada de les màquines. Hi ha detinguts i atacs d'ansietat.

Fa molta llàstima, ràbia i mal que et peguin i et persegueixin per defensar allò que estimes. Estimar alguna illa balear és dolorós. Els que estimam allò que hi ha sobre elles --tant és si és llengua, cultura, patrimoni, història, tradicions o natura-- sempre acabam rebent.

Per què?

Eivissa, avui tu ets l'Atlàntida.

Temps Eterns

Això de gastar la millor part de la vida guanyant doblers per gaudir d'una llibertat qüestionable en la pitjor part d'ella em fa recordar la història d'aquell anglès que va partir a la India a fer fortuna per poder tornar a Anglaterra i viure una vida de poeta. Hauria d'haver pujat primer a les golfes.

Henry David Thoreau
"Walden", 1848

Thank you Mr. Bloom II

La Bèstia ja ha parlat.
Ha dit el que necessitàvem sentir.
Les seves declaracions provocaran una crema pública dels seus llibres a les places dels pobles d'Espanya.
A la conferència que va donar a Nova York sobre "Ramon Llull i la tradició catalana", de la qual ja vaig anticipar el meu agraïment, va deixar caure autèntiques perles, com alguns dels titulars que mostren avui (i ahir) la majoria dels diaris estatals:
Comença amb un "si fos català m'agradaria ser independent d'Espanya" que m'entusiasma. A mi també m'agradaria ser independent d'Espanya. Encantat de saber que des d'avui som part de la tradició i del cànon occidental.
Continua amb un "Barcelona i Madrid no tenen res en comú quant a tarannà, costums ni manera de pensar, ni tampoc quant a la llengua d'expressió pròpia». Això no és res que no sabéssim, però el que no sabíem és que ho sabessin als USA.
I aquí la seva declaració que més m'agrada, una autèntic diamant de la crítica literària:
"Catalunya és una cultura autònoma que legalment és part de la Monarquia espanyola i que té tres manifestacions ben diferents: la Mallorca de Llull, la València de March i la Barcelona d'Espriu. Poca gent és tan devota del poder de la imaginació com el poble català». Clar que del "legalment" es pot discrepar, però pel que resta és brutal: Bloom afirma l'existència dels Països Catalans. Tenim a la immensa majoria de intel·lectuals(?) españolos en contra, però a canvi tenim al més universal dels intel·lectuals (amb el permís de Woody Allen, clar) a favor. Per cert, senyor Bloom, sabíem que teníem imaginació, però no sabíem que som devots d'aquesta. Ho pens. Pens amb els caparrots i les rondalles, pens amb Gaudí o Llull o March o Dalí o Miró, pens amb els Dimonis i Sant Antoni, pens amb les cançons i les gloses. Vostè té raó i tot era ple d'imaginació.
On és ara?
Pot ser no només sigui un anàlisi de la tradició catalana, sinó un toc d'atenció, un avís del que perdem, del que deixam de fer i de ser per foner-nos amb el gran magma del corrent de la globalització: la uniformitat, la línia recta, la superfície plana...
El senyor Bloom avisa: aquell era el vostre camí.
Però on és ara? On és la vostra imaginació?

De Bloom se pot discrepar com de l'existència de Déu. Les seves veritats són aniquiladores de lúcides. Les seves paraules tenen ressonància universal, com la literatura que ell analitza, i el que diu d'ella és una veritat de fe pels que, com jo, som creients.

Sempre passa que des d'enfora la nostra realitat s'entén millor.
Enyor de Riu Eternitat: el paisatge només agafa forma quan es té perspectiva: puja a la muntanya!

Bloom ha dit altres coses. Us deix enllaços als articles del Diari de Balears, l'Avui, Vilaweb i a Hubs perquè les pogueu llegir, si voleu.

Anyor homínid

Perdem la infància i tota innocència quans ens adonam que fa estona que ja no pensam en pujar als arbres.

Dr. Harvey Booneval

Aquest bloc recolza la llibertat d'expressió contra TOTES les religions!

Noltros, els europeus, ja varem passar per la caça de bruixes fa més de 400 anys. Aquí volem llibertat d'expressió i la llibertat d'expressió CONTRA les creences religioses TAMBÉ s'ha de respectar.
El fet contrari pot provocar el retorn d'una nova inquisició.
I jo em neg.

Aquest post pot canviar la concepció que tens de mi.

Ahir a la nit vaig navegar per altres blocs (Singapur, Chicago, Illinois, Sao Paolo...). Vaig guaitar a les finestres on es representava una alegra comèdia (vides reals? representacions de la felicitat?).
Vaig fullejar àlbums de fotos de parelles acabades de casar, diaris de moixets, vides a una oficina, històries globals, opinions d'allò o d'això...

Els blogs i els seus emmascarats:
A qui importen les seves vides i opinions?
Un diari per la posteritat... d'aquí mil anys algú podrà llegir això i el meu correu-e.
A qui importa la puta merda que jo (o qualsevol altre) escrigui aquí?
Estau avorrits i morts d'oi davant la pantalla de l'ordinador? És el millor que ara mateix et pot oferir l'existència?
No som amics i ni tan sols ens coneixem...
Ens respectam pq som amables els uns amb els altres. Talment com la solitud en una gran ciutat.
Però tenc curiositat en alguns de vosaltres. Sobre tot en elles... em demàn si deuen estar bones. Em sap greu mostrar-me tal com som ara mateix. Voldria ser sempre amable. Però avui no tinc el dia.
Així que ja ho veus, no m'importen massa les teves idees.
Tampoc les meves.

Dec tenir una crisi.
Deu ser hora de fer algun canvi.

O de tornar a partir...

Poema

El poema neix mort
(l'abort)
pq la seva eina és
un llenguatge que mai abasta:

El poema neix mort
pq quan diu
romp el que es volia
dir.