Postal contra Aristòtil

Benvolguda Atlàntida,

Ja conesc la identitat de l'amic que viu davall les fustes de ca meva.
Aquí en diuen "raton laveur".
I crec que en anglès és "racoon".
Noltros en deim "mapatxe".

És tan perillós com jo.

Ahir capvespre, mentre tallava llenya al jardí, va sortir del seu cau i es va quedar mirant-me com si digués "Eh! Vols no fer tant de renou? Estava dormint!", i va tornar a entrar.

És un fet petit i insignificant.
Però en una vida senzilla i insignificant —com la meva a Riu Eternitat— és tot un esdeveniment de dimensions simbòliques i vitals.

Ell és jo en un mirall. Vivim junts. Ens miram. Ens observam.
Tenim curiositat l'un per l'altre.

Ell es preocupa del seu cau i jo del meu (No és el mateix cau?).
Ell caça per sobreviure. Jo treball.
Ambdós preparam el cau per a l'hivern.

La natura no ens ha fet racionals.
No ens hi ha fet.

En tot cas més a ells, que a noltros.

Postal amb Ella

LA NATURA ÉS MASSA PRIMITIVA
PER SER MODERNA.

("si tu em fas mal
jo també te'n faré")

Kaddish

Simon Wiesenthal.

No va ser venjança.
Va ser justícia.

Postal des de Los Àngeles (Any 2019)

UN BLOC ÉS COM UNA PERSONA.

SI NO S'ALIMENTA
ES MOR.

Postal cap a la Llibertat

Benvolguda Atlàntida,

No se m'ocorre ningú millor per celebrar el domini ".cat" que tu.
Per això t'escric.
Perquè estic content per aquesta passa més cap a la nostra dignitat i autoestima.
El Quebec ja ha fet dos referendums per decidir la seva pròpia autodeterminació. Nosaltres cap.
Nosaltres tenim un domini d'internet propi, i els quebequesos no.

Ells viuen plenament en la seva llengua i sempre són respectats. Nosaltres no.

No és una carrera cap a la independència.
És un graó més cap a la llibertat.

Jaqme

Postal amb herois morts

Benvolguda Atlàntida,

La boira de la matinada desapareix i em pos el xandall per sortir a córrer per un camp proper. L'herba té gotes de rovada i el cel és nuvol. Corro en paral·lel al fiord durant trenta minuts. I aleshores m'ataca un pensament ofuscant: l'estona que feia que no pensava en els molt mediocres governants balears, des del batlle del meu poble originari al president balear.
Aleshores he sentit primer oi i després nausees. I m'he hagut d'aturar. D'ells —associació d'idees?— he passat a l'Aznar i després a Bush.
Quan he arribat a casa cerc per internet notícies sobre casa a Huubs.
Un desastre.
Que si autopistes, que si corrupció, que si urbanisme desbocat, que si amiguisme, que tomen un teatre antic que tothom s'estimava, que no sé quants de camps de golf hi ha projectats, que a Madrid PP i PSOE —són el mateix partit?— voten en contra de que les llengües "cooficials" siguin requisit indispensable als jutjats, que els USA tenen els fons "d'ajuda" a Irak i no a Nova Orleans...

I ningú fa res???
Ens hem fet tots polítics o robots?
Per què tots callen —callam— i acceptam tota aquesta desgràcia política?

Poden fer tot allò que volen. Ningú els vigila.

Ningú els vigila.

Els superherois són morts.

Qui vigila als vigilants?

Res, pensaments poc lírics abans de treballar.

Postal en La Menor

Canvio de cançó al bloc.

La lletra és la raó
i la música un estat d'ànim.

Postal amb pluja

Benvolguda Atlàntida,

Ja fa setmanes que visc aquí i les coses, lentament, es transformen. D'extraordinàries a ordinàries. De sorprenents a curioses.
Els niguls quasi diaris i el color de la claror. La forma de la casa. El fet de que no hi ha tanques entre les cases. El fet que mai tanquin les portes. El fet d'acostumar-me a menjar aliments estranys. El paisatge. El fet de caminar durant hores sense trobar-me a ningú. L'amabilitat de tothom (et saluden maldament et facis el boig).
I així esdevenc.
De cop començ a ser un altre. Un de nou. I de vegades parlo totsol només per sentir la meva llengua. Aquest fet em porta a pensar que som un exiliat en temps de pau. Un exiliat del no-res o de veure que la meva illa s'enfonsa i que no només ningú fa res, sinó que la gent pensa que no pot fer res. Exiliat de la passivitat i de la mort en vida.
Cerc la vida i sospit que Riu Eternitat és també allà, Balears. Que tots els llocs són el mateix lloc. Veig que aquí també pensen que això s'enfonsa. Els hi deman per què. Avorriment, responen.
Plou i aleshores entenc amb un cop il·luminat el què diuen. Res a fer. Normal. Tot normal.
Però no som així al cap i a la fi?
No hem complicat massa les coses?
Per què hem creat tantes i tantes necessitats inútils?
Tots, tots estam tan avorrits que hem d'omplir la nostra vida amb jocs i juguetes, que més que exorcizar l'avorriment, el distreuen. Altra manera del dit heideggerià que estam llançats al món (i que, per tant, ens arreglem com poguem).
Veig ploure a fora a través de la finestra de vidre i fusta. Plou sobre els arbres i l'herba i els rius.
Sent l'animal que viu davall ca meva, i del qual encara no he aconseguit esbrinar l'aspecte, que s'acomoda en el seu cau. També un moscart que m'envolta l'orella.
Tot s'avorreix tant que no fa més que viure i créixer.
No sé per què però m'espant de pensar que som els únics éssers vius amb capacitat d'avorriment.
Ens avorrim o és la nostra cultura la que ens avorreix solemnament?

Pensa.

Rimbaud a Amèrica

Benvolguda Atlàntida,

Ahir vaig anar a la capital de Saguenay. Chicoutimi.
Plovia, com plou ara i plou sovint. No és una pluja anglesa. Sovint és forta i espantosa. Fa trons i llamps. Un jove del poble, en P. que hi havia d'anar m'havia fet l'oferiment el dia abans. El vaig acceptar gustós. Pel camí vaig aprofitar per demanar-li coses sobre els pioners d'aquell lloc. Em va explicar que els seus avantpassats havien arribat l'any 1846, des de Charleville, les Ardennes. Vaig recordar que aquell era el poble d'un poeta que vaig devorar als meus anys d'institut.
Rimbaud, vaig pensar en veu alta.
Com?, em va demanar.
Li vaig demanar si coneixia un poeta d'allà, enormement famós, anomenat Rimbaud i com a resposta vaig obtenir una riallada.
"Jo!", em va respondre.
Després vaig saber que ell també era Rimbaud, de llinatge. Em va dir que no tenia massa interés per la literatura però que l'havia estudiat a l'escola, i que ell creia que era família seva, o avantpassat del seu pare, però que no li importava massa.
Em va fer gràcia. A la carretera amb Rimbaud. Envoltat de llamps i trons.
La meva fe està abocada cap als simbols quan no dormim. Crec que res és casual. La matemàtica ho pot explicar.
A Chicoutimi tenia dues feines: una, apropar-me a Ikea, l'altra —més per anyorança que per necessitat— entrar dins una llibreria. Li vaig demanar a Rimbaud si, quan arribessim em podia apropar a Ikea. Rimbaud em va demanar que era allò.
Som a la perifèria del món i afortunadament aquí ni saben que és Ikea. Ni li vaig explicar.
Un cop dins la llibreria —un cop més la normalització lingüística assolida al Quebec em va fer tremolar d'enveja (sana)— vaig poder comprovar com TOTS els llibres, diaris i revistes eren en francés. Sis milions de francoparlants envoltats de 300 milions d'angloparlants no sobreviuen sinó que viuen sense cap problemes, sense complexes, amb dignitat i autoestima en la seva llengua. Com que he d'aprendre francés compro dos llibres, que són el mateix:
"Une saison a l'enfer", d'Arthur Rimbaud.
N'hi regal un al meu amic, que sembla alegrar-se. L'altra és per mi. I tornam a Riu Eternitat.

Avui continua ploguent i obro el llibre per qualsevol pàgina. Traduesc:

"Conesc encara a la Natura? Em conesc a mi mateix? —No més paraules! Enterro als morts en el meu ventre. Crits, tambors, dança, dança, dança, dança! Encara no veig el moment en el que, quan desembarquin els blancs, cauré en el no-res."

Em deman si som jo qui llegesc el llibre o és ell que em llegeix a mi.

Darrerament no dorm tot sol.
Un animal del qual ignor el nom habita el sòl de la meva habitació. No puc fer-lo fora. És el meu company de casa. L'únic que esper és que no sigui massa perillós.

Disfrut aquest clima de merda!

Una abraçada,
Jaqme

PD.- Llegesc el comentari del post anterior que posi una foto meva! Circe, vaja, d'acord. Ho intentaré.

Els Convidats

Benvolguda Atlàntida,

la cançó que els altaveus desfilen és una cançó que vaig descobrir poc abans de partir de la meva illa. És d'un quebequès ilustre: Leonard Cohen. I porta per títol "The Guests" (Els Convidats).
El procés de penjar aquesta bella cançó m'ha duit aproximadament dues hores de feina(?) ja que la línia telefònica i el modem no donen per molt més. He d'agraïr a en Pau, de l'Stronger's Blog, la idea i el bon funcionament d'aquesta.
Escoltau aquesta cançó per dues raons.
Una perquè és una cançó que parla de voltros.
L'altra perquè parla de mi.

Aquí tens la lletra traduïda al català.
Desig que t'agradi.

Els Convidats

Un a un els convidats arriben
els convidats van entrant
Molts amb un cor obert
Pocs amb cor romput

I ningú sap a on va la nit
Ningú sap per què corre el vi
Oh, amor, et necessit, et necessit, et necessit
Et necessit ara
(També podria ser: "Us necessit" per l'ambigüetat del "you")

I els que ballen comencen a ballar
I els que ploren, comencen
"Benvinguts" crida una veu
"Deixau passar a tots els meus convidats"

I ningú sap a on va la nit
Ningú sap per què corre el vi
Oh, amor, et necessit, et necessit, et necessit
Et necessit ara

I tots ensopeguen per la casa
en solitari secret
dient "Manifesta't"
O "Per què m'has abandonat?"

I ningú sap a on va la nit
Ningú sap per què corre el vi
Oh, amor, et necessit, et necessit, et necessit
Et necessit ara

De cop les torxes s'encenen
La porta interior s'obre
I un a un van entrant
amb els diferents rostres de la passió

I ningú sap a on va la nit
Ningú sap per què corre el vi
Oh, amor, et necessit, et necessit, et necessit
Et necessit ara

I aquí prenen el seu dolç menjar
mentre la casa i l'enterra es disolen
I un a un els convidats són llançats
a l'altra banda de les parets del jardí

I ningú sap a on va la nit
Ningú sap per què corre el vi
Oh, amor, et necessit, et necessit, et necessit
Et necessit ara

I els que ballen comencen a ballar
I els que ploren comencen
I els que estan irremeiablement perduts
estan perduts i perduts un cop més

I ningú sap a on va la nit
Ningú sap per què corre el vi
Oh, amor, et necessit, et necessit, et necessit
Et necessit ara

Un a un els convidats arriben
els convidats van entrant
Molts amb un cor obert
Pocs amb cor romput

I ningú sap a on va la nit
Ningú sap per què corre el vi
Oh, amor, et necessit, et necessit, et necessit
Et necessit ara

Angle

Tot paisatge penja d'UNA sola perspectiva.

"Paris, Texas"

Benvolguda Atlàntida,

El sol comença a anar-se'n més aviat i la nit arriba abans, no sé per quines misterioses raons em pega la son a l'hora que comença la fosca i em despert al mateix temps que ho fan els animals. Tinc ara la impresió que tinc més temps per tot.
Els colors han començat a canviar. M'agrada que les estacions es notin. Pens si m'he d'arrepentir i tornar. Canviar d'opinió i canviar de caràcter.
Ahir varen passar al tv —un vell televisor que hi havia a la casa— un film que em fascina. "Paris, Texas", de Wim Wenders. Pot ser que sigui la millor peli de tots els temps, ho dic personalment i de tot cor. És la meva película preferida. Ho dic perquè pot ser jo també sigui com en Travis —aquell Ulisses contemporani— a la recerca de l'Origen. Em colpeixen les imatges de tota la película, cada plànol és una obra mestra que ampliaria i penjaria a qualsevol de les buides parets d'aquesta casetona. La música de Ry Cooder és poderosa i hipnòtica. Els diàlegs de Sam Shephard sublims (amaguen tant com diuen). La interpretació extraordinària. Fascinat. Així estic encara aquest matí de fina pluja per l'efecte d'un film que ja havia vist un munt de vegades.
D'aquí pocs minuts he quedat per anar a tallar llenya. Ningú atura de preparar-se per a l'hivern. I és que no és per menys: els hiverns aquí són molt durs. Tant que estan a una temperatura que jo pensava ni existia: 50 graus baix zero. No m'ho puc ni imaginar. Fins i tot el temps es deu congelar. No crec que res es pugui moure amb tant de fred. Tinc por per l'aïllament que això pot suposar-me i per si estic prou preparat. De totes maneres l'amabilitat d'aquesta gent em fa saber que si les necessit hi són. Si ho volgués no podria partir. Però vull Natura i ha de ser així.
Ahir tothom parlava de New Orleans. Parlaven de desenes de milers de morts. I mentres tant l'exercit fent la guerra per un altre país. Bush: fes tornar l'exercit a casa que és més necessari aquí que allà.
Toquen a la porta. La llenya m'espera.
Una abraçada.

Jaqme