Benvolguda Atlàntida,
escric des d'un atempestat i turbulent port que no oblida la fugida.
Impossible recordar-ho tot.
Cerc un vaixell, que com aquell que em va ajudar a sortir de Mallorca, em porti a una altra terra.
He cercat, durant tot el dia, feina en algun vaixell per canviar de continent. No m'importa si Àfrica o Amèrica.
Recerca empeny i el principi de la manca de doblers també ;)
No anyor Mallorca però sí els meus amics.
Nietzsche: "Un boig que persisteix en la seva bojeria es transforma en savi." La Filosofia sempre m'ajuda. I continuu en la meva recerca. En la meva demència.
Per què complicar-me. Record que casa sempre estarà a menys de 24 hores d'avió. Envant Jaqme, envant.
Record —il·luminat per la blanca i la solitaritzadora llum de neó d'aquest cafè buit (talment un quadre d'Edward Hopper)— les paraules que Kafka escrigué en el tercer quadern en octau:
"A partir d'un punt determinat ja no hi ha possibilitat de tornada.
S'ha d'arribar a aquest punt"
Una abraçada a tots els que llegiu aquesta Illa. Gràcies Nimué i ànim, que les opos són una loteria. Sa Tanca de s'era: Ponç Pons és un dels grans poetes europeus, no ho dubtis. Llegesc poesia en algunes biblioteques del meu camí i el compar i el pens grandiós i gran, molt gran. El temps li dirà. Molts d'anys Pau pel post 100!!!
Estim.
Jaqme
24/7/05
19/7/05
Irlanda en bicicleta
Benvolguda Atlàntida,
Deix el País de Gal·les enrera per arribar a la Terra més Verda que he vist mai.
Un país que és un Parc Natural.
M'he llogat una bicicleta.
Recorreré aquesta illa pedalejant.
Partesc cap a l'anell de'n Kerry. Provaré de dormir a Killarney.
M'entristeix que cap blocaire m'hagi respost la postal.
On sou Pau, Nimue, l'Indígena?
Sabeu que encara no he trobat el que cercava.
On acabarà aquesta cerca?
Una abraçada,
Jaqme
Deix el País de Gal·les enrera per arribar a la Terra més Verda que he vist mai.
Un país que és un Parc Natural.
M'he llogat una bicicleta.
Recorreré aquesta illa pedalejant.
Partesc cap a l'anell de'n Kerry. Provaré de dormir a Killarney.
M'entristeix que cap blocaire m'hagi respost la postal.
On sou Pau, Nimue, l'Indígena?
Sabeu que encara no he trobat el que cercava.
On acabarà aquesta cerca?
Una abraçada,
Jaqme
13/7/05
Sempre ens quedarà Moorgate
Benvolguda Atlàntida,
Vaig arribar a London fa tres dies i no em va semblar una ciutat colpejada, llevat del silenci que hi ha dins els busos, amb tot de cares que ens miràvem provant de saber si amb els que compartiem viatge eren amics o enemics. Em sorpren que quan ens miram ens feim una rialla lleu, com per anunciar la pau entre nosaltres.
Vaig passejar-me per la ciutat i no em va semblar que estàs de dol. Vaig pensar si era bo o dolent. Vaig respondre que no era aquesta la qüestió.
Avui m'ha espantat llegir els titulars del diari de qui ha estat per tres hores el meu company de seient dins el bus. Els terroristes són suicides.
La meva sensació ha estat que la gent, amb la mirada perduda mentre creuam paisatges de Rei Lear, pensa més amb els seus problemes personals (la feina, la família, la salut, la solitut...) que no amb els grans problemes internacionals. Amb això només dic una sensació. El terrorisme és fotut i és una merda al centre d'Occident. I que quedi clar que estic completament en contra de qualsevol mostra de violència, i més aquesta.
Hi ha un pub, al barri de Moorgate, del qual no vull recordar el nom, en el que vaig tenir una agradable conversa davant algunes pintes de John Smith's (la meva cervesa anglesa favorita!) amb un matrimoni londinenc d'avançada edat. Varem parlar dels atemptats i de com aquests condicionen el pensament de la vida quotidiana. Passen pena a l'hora de tornar a anar en metro o en bus. Passen pena per haver de perdrer-se l'un a l'altre.
M'han passat massa coses per haver-les de contar o enumerar.
Llegesc necessitat de natura en les meves lectures. També en la meva mirada.
Per això he decidit venir a on som avui.
A un port. Aprop de la mar.
En un límit. Una frontera. Entre Gal·les i Irlanda.
Som a un poblet anomenat Fishguard. És petit i la vida és senzilla.
He conegut un independentista gal·les que m'ha convidat a dinar perquè jo som dels Països Catalans (i no espanyol!). Ell és Gal·les, no britànic!. Amb això compartim una lluita. Amb això compartim un dinar i algunes rialles per un futur amb esperança. Es despedeix presentant-me a la dona i les dues filles. Em dona la seva adreça i telèfon per si decidesc quedar a viure aquí. Moltes gràcies, amic. Ja veurem...
Després he passejat entre megalits del tipus Stonehenge a un acantilat.
Tot és límit aquí. I es perceb en la pell i tot ho envolta.
Pot ser demà, o un altre dia, partiré cap a Irlanda.
Una abraçada, Jaqme
Vaig arribar a London fa tres dies i no em va semblar una ciutat colpejada, llevat del silenci que hi ha dins els busos, amb tot de cares que ens miràvem provant de saber si amb els que compartiem viatge eren amics o enemics. Em sorpren que quan ens miram ens feim una rialla lleu, com per anunciar la pau entre nosaltres.
Vaig passejar-me per la ciutat i no em va semblar que estàs de dol. Vaig pensar si era bo o dolent. Vaig respondre que no era aquesta la qüestió.
Avui m'ha espantat llegir els titulars del diari de qui ha estat per tres hores el meu company de seient dins el bus. Els terroristes són suicides.
La meva sensació ha estat que la gent, amb la mirada perduda mentre creuam paisatges de Rei Lear, pensa més amb els seus problemes personals (la feina, la família, la salut, la solitut...) que no amb els grans problemes internacionals. Amb això només dic una sensació. El terrorisme és fotut i és una merda al centre d'Occident. I que quedi clar que estic completament en contra de qualsevol mostra de violència, i més aquesta.
Hi ha un pub, al barri de Moorgate, del qual no vull recordar el nom, en el que vaig tenir una agradable conversa davant algunes pintes de John Smith's (la meva cervesa anglesa favorita!) amb un matrimoni londinenc d'avançada edat. Varem parlar dels atemptats i de com aquests condicionen el pensament de la vida quotidiana. Passen pena a l'hora de tornar a anar en metro o en bus. Passen pena per haver de perdrer-se l'un a l'altre.
M'han passat massa coses per haver-les de contar o enumerar.
Llegesc necessitat de natura en les meves lectures. També en la meva mirada.
Per això he decidit venir a on som avui.
A un port. Aprop de la mar.
En un límit. Una frontera. Entre Gal·les i Irlanda.
Som a un poblet anomenat Fishguard. És petit i la vida és senzilla.
He conegut un independentista gal·les que m'ha convidat a dinar perquè jo som dels Països Catalans (i no espanyol!). Ell és Gal·les, no britànic!. Amb això compartim una lluita. Amb això compartim un dinar i algunes rialles per un futur amb esperança. Es despedeix presentant-me a la dona i les dues filles. Em dona la seva adreça i telèfon per si decidesc quedar a viure aquí. Moltes gràcies, amic. Ja veurem...
Després he passejat entre megalits del tipus Stonehenge a un acantilat.
Tot és límit aquí. I es perceb en la pell i tot ho envolta.
Pot ser demà, o un altre dia, partiré cap a Irlanda.
Una abraçada, Jaqme
8/7/05
Benvolguda Atlàntida,
M'he assabentat tard dels atemptats de London.
Diga-li a la mare que no es preocupi. Estic lluny d'on ha passat això.
Pot ser demà posi rumb (de nou) cap aquesta nova zona zero.
Per què?
Ni jo ho sé.
Una abraçada,
Jaqme.
PD.- Pensa a saludar a la que fins avui és la meva única lectora, Nimue, i diga-li que he estat pendent que algú es toqués el nas dos pics davant jo...
Diga-li també que Girona ho fa oblidar tot.
6/7/05
Girona m'enamora!
Benvolguda Atlàntida,
Arribat al matí a Girona.
Passejat pel bosc de la Devesa! Precioses ombres que calmen!
Assegut a una avinguda amb pastisseries al costat del riu he sentit tres joves que celebraven alguna cosa. Quan han passat pel meu costat he sabut què era. London havia estat elegida seu dels jocs olímpcs del 2012 i Madrid descalificada!
Vaja, un dels problemes de viatjar sol és que amb facilitat pots ser pres per boig. Per un pèl no em poso a botar al costat d'aquells tres post-adol·lescents! Res, he estret el puny i m'he dit a mi mateix en un acte instintiu: "Que se foti na Cirer (la batlessa de Palma -record que Palma ERA sub-seu de vela-). Com a mínim no tendran una altra excusa per carregar-se encara més la meva illa!". Després he obert el puny i m'he mirat la mà. Tornant a la realitat amb aquesta imatge he pensat que els politiquetxos balears no necessiten excuses per enfonsar la meva illa.
Amb aquesta llibertat no hauria d'ofuscar-me per això!
Girona és Arrel, Màgica... Cabalística.
És la capital espiritual dels meus Països sense nom!
Llegint el diari dubt si em donarà temps a arribar a Edimburg a participar al costat de Bob Geldorf contra els Vuit Grans del cul (G-8). Voldria ser-hi però no vull tenir pressa ni tenir objectius per ara. Encara no sé a on anar ni quant durarà.
Una abraçada, Jaqme.
Arribat al matí a Girona.
Passejat pel bosc de la Devesa! Precioses ombres que calmen!
Assegut a una avinguda amb pastisseries al costat del riu he sentit tres joves que celebraven alguna cosa. Quan han passat pel meu costat he sabut què era. London havia estat elegida seu dels jocs olímpcs del 2012 i Madrid descalificada!
Vaja, un dels problemes de viatjar sol és que amb facilitat pots ser pres per boig. Per un pèl no em poso a botar al costat d'aquells tres post-adol·lescents! Res, he estret el puny i m'he dit a mi mateix en un acte instintiu: "Que se foti na Cirer (la batlessa de Palma -record que Palma ERA sub-seu de vela-). Com a mínim no tendran una altra excusa per carregar-se encara més la meva illa!". Després he obert el puny i m'he mirat la mà. Tornant a la realitat amb aquesta imatge he pensat que els politiquetxos balears no necessiten excuses per enfonsar la meva illa.
Amb aquesta llibertat no hauria d'ofuscar-me per això!
Girona és Arrel, Màgica... Cabalística.
És la capital espiritual dels meus Països sense nom!
Llegint el diari dubt si em donarà temps a arribar a Edimburg a participar al costat de Bob Geldorf contra els Vuit Grans del cul (G-8). Voldria ser-hi però no vull tenir pressa ni tenir objectius per ara. Encara no sé a on anar ni quant durarà.
Una abraçada, Jaqme.
5/7/05
El Vaixell
Despús-ahir al matí vaig decidir partir sense pagar bitllets. Ni d'avió ni de vaixell.
Per això em va semblar inoportú pagar un ticket de bus o tren des d'aquest Llevant mallorquí fins a la ciutat. Vaig anar al port de Ciutat de Mallorques després d'un divertidíssim viatge en autoestop amb un cotxe amb tres transvestits que havien fet un show la nit passada a un hotel de Cala Rajada i que havien decidit passar la nit de festa al port dels pescadors. Total, em sentia dins el bus de "Priscilla, reina del desert"! Tres reines de la nit tornant a casa a la sortida de sol... i jo! Pot ser també sigués semblant al final de "La Dolce Vita".
Com que eren alemans/alemanes no s'havien temut de la llei dels matrimonis gays. Quan lis vaig contar varen començar a cridar i a pitar i a treure els braços per la finestra.
Vaig arribar al port de Ciutat al voltants del migdia i em va costar dues hores trobar un vaixell (en aquest cas un veler) que sortís cap a Catalunya. El fet és que la gent és més amable del que pensam! Viatjar gratis pel mediterrani és fabulós i més fàcil del que havia pensat mai.
El fet és que ara ja som a un cyber de Barcelona omplint el bloc! Pot ser m'estic creuant amb alguns de vosaltres per aquesta ciutat! O qui sap, pot ser ets la del meu costat ;)
Tenc una gran sensació de llibertat!
Demà Girona!
Per això em va semblar inoportú pagar un ticket de bus o tren des d'aquest Llevant mallorquí fins a la ciutat. Vaig anar al port de Ciutat de Mallorques després d'un divertidíssim viatge en autoestop amb un cotxe amb tres transvestits que havien fet un show la nit passada a un hotel de Cala Rajada i que havien decidit passar la nit de festa al port dels pescadors. Total, em sentia dins el bus de "Priscilla, reina del desert"! Tres reines de la nit tornant a casa a la sortida de sol... i jo! Pot ser també sigués semblant al final de "La Dolce Vita".
Com que eren alemans/alemanes no s'havien temut de la llei dels matrimonis gays. Quan lis vaig contar varen començar a cridar i a pitar i a treure els braços per la finestra.
Vaig arribar al port de Ciutat al voltants del migdia i em va costar dues hores trobar un vaixell (en aquest cas un veler) que sortís cap a Catalunya. El fet és que la gent és més amable del que pensam! Viatjar gratis pel mediterrani és fabulós i més fàcil del que havia pensat mai.
El fet és que ara ja som a un cyber de Barcelona omplint el bloc! Pot ser m'estic creuant amb alguns de vosaltres per aquesta ciutat! O qui sap, pot ser ets la del meu costat ;)
Tenc una gran sensació de llibertat!
Demà Girona!
4/7/05
La Terra és gran (i jo massa petit)
Quantes vides podem viure en aquesta vida?
Quants puc ser?
Puc triar qui ser i amb qui estar sempre.
Per això cal rompre amb allò que anomenam "amor" i "record".
Aprendre a perder-ho tot.
Ser Home. Ser Humà.
No és cap poema. Decidesc partir d'aquesta illa que s'enfonsa.
Però no me'n vaig del bloc.
Continuaré escrivint aquí mentre camini pel món.
Mai més seré més jove que avui.
Demà els bitllets.
Quants puc ser?
Puc triar qui ser i amb qui estar sempre.
Per això cal rompre amb allò que anomenam "amor" i "record".
Aprendre a perder-ho tot.
Ser Home. Ser Humà.
No és cap poema. Decidesc partir d'aquesta illa que s'enfonsa.
Però no me'n vaig del bloc.
Continuaré escrivint aquí mentre camini pel món.
Mai més seré més jove que avui.
Demà els bitllets.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)