Postal als catalans

Benvolguts catalans,

A la Grècia clàssica un eclipse solar era el senyal del moment propici per atacar o invadir la polis enemiga. L'eclipse —segons ells— assegurava la victòria.
Llegesc a Vilaweb, i amb gran sorpresa per part meva, que al sud del meu país petit heu tingut un eclipse de sol. Em sorprèn que sigui en la mateixa setmana que s'entregarà l'Estatut a Madrid. Els Déus ens han avançat que l'Estatut s'aprovarà i que sortirà victoriós de la capital del país veí.
Només d'aquesta manera s'entén l'estranya voluntat del cap de l'estat major de la defensa de fer el més solemne dels ridículs. Llegesc a Vilaweb, i ho comprovo a altres mitjans, el que aquest home ha dit. Atenció. Quan els militars parlen només els imbècils i els porucs paren l'orella.

Em transporto als origens del meu nacionalisme.
Pens per què no em sent espanyol. I ara, que som al Quebec, ho sé més que mai.
El Canadà i Quebec tenen una lliure vinculació. El Canadà reconeix i respecta sempre les peculiaritats, pròpies d'una nació, del Quebec. Al mateix temps, el Quebec es reconeix lliurement associada dins el conjunt general del Canadà. Al Quebec són lliures per llei de decidir si volen pertànyer al Canadà o no. De fet, ja hi hagut dos referendums per això, amb resultat negatiu. I és que per què ser independent quan formes part d'un Estat que et respecta sempre en tot? Per què ser independent si formes part d'un Estat pacífic i civilitzat?
I és que Canadà, pel Quebec, és un país que genera simpatia i que respecta absolutament sempre al Quebec i a les seves característiques, i —ho torn a dir— per això genera simpatia.
El respecte és absolut. A Ontario, un dels estats veinats del Quebec, i amb una immensa majoria anglòfona, els joves aprenen francès a l'escola. L'Estat gran, per respectar al petit, s'hi adapta. D'aquesta manera els quebequesos no es senten minoritzats ni menyspreats. Ja ho vaig escriure en un post anterior: Quebec, o com a mínim Saguenay, és, pel que veig, monolingüe. Viu en francés perquè el Canadà respecta el francés (i perquè mai han tingut persecucions polítiques a la llengua).
Record la meva arribada a Halifax. Tots els dolars canadencs i tots els papers oficials que vaig haver d'omplir estaven en bilingüe (anglès/francés). A l'oficina d'immigració em vaig trobar amb uns póster amb el següent texte:

"Canadà és un territori on hi conviuen moltes cultures i moltes llengües. Respecta-les sempre."

Aleshores pens amb Espanya, i em sembla un país de Cromagnons molt allunyat de la civilització i de l'educació i del respecte cap allò que és diferent a la majoria mesetària.
Em sap molt de greu que els militars no tenguin sentit del ridícul i tan baix el coeficient intelectual. Em sap greu aquesta mala educació i aquest poc respecte cap a tots els catalans, bascos i gallecs. Em sap greu per què hi ha gent que s'ho creu. Em sap greu que no se'ns respecti i que se'ns tracti amb menyspreu. Em sap greu perquè és trist. Em sap greu perquè el que fan genera catalanofòbia i ignorància. Em sap greu perqùe la catalanofòbia genera anti-espanyolisme. O l'odi genera odi.
Em sap molt de greu que aquest militar hagi amenaçat —entre línies— de treure els tancs al carrer si demanam oficialment un dret que ens pertany: la Llibertat!!! El que no sap aquest militar és que ha fet pujar el meu nivell d'independentisme fins a cotes estratosfèriques. Més que mai. Em plantejo tornar i formar part de la resistència.

Si Espanya és antipàtica amb els Països Catalans, aleshores als Països Catalans ens desagradarà Espanya. I voldrem, de cada vegada més, desentrendre'ns d'un Estat amb el qual no ens podem sentir identificats. Per això, a Espanya li tocarà decidir si ha de ser un país respectuós o un país desagradable. Per això ara l'Estatut és a ca seva.

Pot ser l'eclipse us hagi donat una pista del que pot passar.

Escric aquest post com a illenc balear tinguent l'esperança, com en el comentari de DJ Insel, en l'autoestima dels catalans, ja que allò nostre, més que autoestima —no és cap secret— és auto-odi. O pura curtor. Curtor per aquell refrany: "Només els curts llancen pedres sobre la seva pròpia teulada".

I la nostra teulada està ja a punt d'esbucar-se.

Una abraçada forta.

Jaqme