Postal en crisi

Benvolguda Atlàntida,

Es torna a apropar una nit que fa hores que ha arribat en forma de fosca.
Fa un vespre clar.
Venc d'entrar llenya per atiar la ximeneia.
He mirat els estels que brillaven de fred.

Estic sol. Com cada vespre i cada nit. No hi ha moltes coses a fer a Riu Eternitat i els joves han marxat cap a Montreal o Quebec Ciutat. De vegades es mostren preocupats per saber com em va i m'escriuen correus-e.
Són simpàtics i amables.
Són dels voltants i del mateix Riu Eternitat. No volen saber res d'aquest poble. I no m'estranya.
Aquesta nit em deman com és que ara som així.
Per què he fugit? Què cerc? Què vull? És com si volgués evitar la Vida. La meva Vida.
QUÈ CONY FAIG AQUÍ???

No fa tant que jo era jove. O que feia coses d'al·lot jove. No fa tant que m'engatava, que lligava, que boixava, que bebia en excés i fumava en excés. No fa tant de nits infinites de conversa.
I avui la única conversa que tenc és amb aquesta freda màquina.
Una conversa amb voltros. Els desconeguts i els emmascarats.

Només tenc 28 anys i vaig fugir de Mallorca sense estar-ne gaire convençut.
Podria tornar en qualsevol moment. Però no ho vull i no sé per què.
De la meva illa l'únic que anyor és la llengua.

Només tenc 28 anys i em sent com si fes anys que visc aquí.
Tenc una rutina perquè he de sobreviure.
Vaig venir a cercar allò salvatge. I en vull més. Pot ser partir aviat cap a Nunavut. Al nord. Molt al nord. En l'hivern més fosc. I provar de sobreviure allà. He llegit coses interessants del país dels Inuit.
Conéixer la natura del gel. Oblidar la natura amable dels animals i els boscs.

Fugir és provar de fer dues coses: provar de fugir d'un lloc i provar de fugir d'un mateix.
Això darrer és el que no s'aconsegueix.
Sempre que fuges vas acompanyat pel teu destí i per tu mateix.

Jaqme

Telegrama fred

Benvolguda Atlàntida.

Amb dificultats passam els cinc graus.
No tenc roba suficient per sobreviure a el que se'ns vé al damunt.
Na S. em va acompanyar a la Baie a comprar un abric. Allà no en varem trobar i varem haver d'anar a Chicoutimi. Em va explicar que aquí no tenen moda. Només roba. És cert. Tots comparteixen un estil de vestimenta: ancorats als anys 90. I jo m'hi he afegit. No som fashion.

A algunes zones properes ja ha nevat.
El paissatge sembla que ho sap.

El paissatge ho sap.
Les copes dels arbres es mouen amb més lentitut que mai esperant la neu.
O el gel.
Els ocells canten amb un ritme més pausat.
I tot té un tò blavós que ho abarca tot.
El món —aquest món— sembla preparar-se per al seu Refugi.

Atlàntida, una bellesa perillosa és mil vegades més bella!

Jaqme

Rèquiem

ROSA PARKS

LA DIGNITAT VA SER LA LLIBERTAT.

Postal a Gaia

Benvolguda Atlàntida,

avui m'he despertat molt abans de que el sol sortís amb la seva fluixa claror d'aquest nord tardorenc. La causa és que el mapatxe estava inquiet i no deixava de moure's a sota de les fustes. Pot ser que sigui a causa d'aquest fred que ja fa (darrerament ja no passam dels 9 graus).

M'he aixecat del llit i, mentre esparava que el cafè es fes, he guaitat per la finestra. La claror s'ha aixecat per damunt d'un horitzó pintat de niguls dispersos quan la vida dubtava entre tornar als caus i nius i descansar de la nit i sortir d'ells per jugar en el dia.
Un esquirol ha baixat d'un auró a tota velocitat per quedar-se quiet al peu de l'arbre, mirar a banda i a banda i tornar a pujar a la mateixa velocitat amb la que havia baixat. L'han seguit dos esquirols més, que han fugit a tota pressa per darrera el llenyer.
Em maravell del to vermellós de les fulles d'aquests preciosos arbres que ballen amb el vent mentre sent l'olor del cafè fet, que des d'una cafetera fumejant em crida, i omple tots els racons d'aquest petit refugi.
Pos en funcionament l'ordinador per saber com ha anat el món humà durant els dies que no he volgut saber res d'ell. Canvio d'opinió en veure les primeres notícies, no saber res del món humà, sinó del món natural. Cerc a Hubs i a Google les notícies relacionades amb la Natura en el darrer any:
Huracans, tempestes tropicals, terratrèmols, volcans en erupció, inundacions, tsunamis, desgel accelerat i sequeres i un llarg i un dramàtic etcètera. No vull continuar perquè arrib a una conclusió. Una conclusió ja formulada per James E. Lovelock en la seva Teoria Gaia: el món és un ésser viu on tot està relacionat i en el qual l'espècie humana no és més que una petita part viva de les capes exteriors d'aquest immens ésser viu. Una petita part que està punyint, i de cada vegada amb més força, a Gaia (el nom que Lovelock dóna a aquest immens ésser vivent) i als altres éssers que co-habiten amb ell.
Gaia està enrabiada perquè no ens portam bé amb ella.
Gaia no s'atura de donar senyals de que està molt enrabiada.

I no feim res perquè estam montats a una màquina que gira a tota velocitat i sense fre, passant sobre tot, arrabassant tot, asfaltant tot, deforestant tot, edificant tot, contaminant tot i, en fi, matant a tot allò que es creua en el nostre camí, un camí sense meta ni destí que ens porta directes cap a enlloc que poguem, en el 2005, ni adivinar.
No podem botar de la màquina perquè no sabem què passaria un cop posàssim els peus a terra.

Intent botar de la màquina. Ho he intentat moltes vegades. Crec que a Saguenay ho he aconseguit.
I no ha passat res.
De fet res de res. La vida ha tornat simple, s'ha simplificat perquè he simplificat.
I no deman que tots facem el mateix.
De fet el pitjor és que anam junts i estam desbocats i caminam cap a la nostra extinció global perquè els governants globals no són capaços d'una responsabilitat majúscula. Parlam de prioritzar les necessitats del món en el seu conjunt.

Ens sorprenem que Gaia s'enfadi.
El millor és que no li podem donar les culpes de res perquè els únics culpables som noltros.
Tots.

Atlàntida, tu ets Gaia.
I avui t'escric per dir-te que entenc molt bé les teves enrabiades.
Però així i tot, encara t'enfonses.

Una salutació.
Jaqme

Postal amb renou de fons

AÏLLAR-ME DE LA MEVA ÈPOCA ÉS
AÏLLAR-ME DEL SEU RENOU
O
AÏLLAR-ME DEL RENOU
PER AÏLLAR-ME DE LA MEVA ÈPOCA

Odii el renou de les excavadores
i la mort del paradís!

Salvau Mallorca!

Postal amb miques de formatge

Benvolguda Atlàntida,

Un gran misteri recorre des del passat agost tot el fiord de Saguenay.
El centre del fiord té una profunditat abisal. Aquesta és la principal causa que molt sovint, en llargues passejades, vegi en la distància enormes lloms blancs que surten i entren de l'aigua. Però no, el misteri no és que la preciosa beluga del Sant Llorenç entri fins a cent kilómetres dins el fiord des del riu Satn Llorenç.
La profunditat és de 250 i 300 metres a molts de llocs només a 100 metres de la costa.
El fet misteriós comença quan els senyors Boivin, els propietaris de La Fromagerie Boivin, es gastaren uns 40.000 dólars canadencs en crear un nou tipus de formatge. S'havien basat en unes investigacions científiques que havien comanat, per dur a terme l'enfonsament, a les profunditats del fiord, d'uns 900 kilos de formatge per aconseguir el formatge perfecte. Segons aquests estudis científics la fermentació del formatge, en aquella profunditat i presió era òptima per modificar la textura i les reaccions de l'enzima i les proteïnes de la llet.
Així el formatge, el novembre de l'any passat, va ser submergit en tonells fermats a grans peces de ciment forjat.
I vet aquí el misteri.
El passat agost els senyors Boivin varen anar a cercar, amb un equip especial, el formatge perfecte. No el varen trobar. L'han cercat fins fa una setmana. I no l'han trobat. El diari parlava que varen demanar ajuda a l'exercit canadenc perquè els hi cedís un submarí. L'exercit s'hi va negar perque el fiord és protegit.
De vegades, de bon matí pots veure als senyors Boivin pujats a dins un vaixell senyalant el fons del fiord.
Tenen teories diferents. Un diu que un pescador va pescar el formatge. Ho diu literalment. Quan ho vaig sentir la primera vegada vaig pensar que el meu francés no era suficientment bo. Després vaig saber que ho havia entés bé. No sé com es poden pescar 900 kilos de formatge. Però bé...
L'altre senyor Boivin creu que hi va haver una filtració en els tonells i que els grans peixos de les profunditats (també hi ha balenes, aquí) s'ho han menjat. També creu que s'han empassat els tonells sencers i les cordes que les fermaven al ciment.
El debat és servit.
L'altre dia un biòleg que treballa en el Parc Marí va afirmar rotundament que no existeix cap peix que menji formatge. El mestre de l'escola afirma que les corrents són massa fortes allà baix i que la corrent se n'ha duit el formatge fins al riu Sant Llorenç. Però el mestre i tots els nins del fiord pensen que sí, que ara les balenes han aprés a menjar formatge. Cada habitant del fiord té una teoria pròpia del que ha passat amb el cheddar dels Boivin.
Aquests dies els senyors Boivin, propietaris de La Fromagerie Boivin, tornaran a enfonsar un munt de kilos de formatge. És per això que es passen el dia discutint sobre la barca assenyalant el fons del fiord.
Han canviat de tonells, de ciment i de cordes.
El proper agost aniran a cercar-lo.
Jo, si encara visc aquí, el provaré.

Si bé 40.000 dólars són molts de doblers pels quals preocupar-se, l'essència que despren aquest dia a dia té la forma de la vida senzilla que cercava i que aquí he trobat.

Aquesta rutina d'històries senzilles em fa ser simple.
Totes les històries aquesta.
Estic canviant, ho not, i m'agrada així.
Plou molt i comença a haver-hi inundacions. Avui el dia s'ha aixecat amb carreteres tallades. Surt al carrer i atur a la primera persona que veig. És la mare de'n P. que mira ploure des del seu porxo. Li deman si són normals les inundacions, aquí.
Em respon que a La Baie sí. Però no a Riu Eternitat. Em diu que no passi pena i em demana si vull un tè verd.
L'Eternitat mai s'ha desbordat davant una tassa de tè.
Accept i em present a casa seva remull i amb una peça de formatge pescat.
Deliciós.
;)

Jaqme

Postal a ningú

PRIMER ERROR:
PENSAR QUE SOM ALGÚ
CREURER-SE ALGÚ

Postal amb dibuix

Benvolguda Atlàntida,

pot ser que sigui degut a la solitud o pot ser a un altre ritme del temps, o fins i tot pot ser que sigui degut a la voluntat estranya del retrobar-me —que m'ha portat fins aquí—, el fet és que tornaré a pintar.
L'altre dia vaig dibuixar aquest personatge sobre un paper d'estrassa.
Em recorda a mi.
Però també a tu, Atlàntida.
Aviat baixaré a Chicoutimi a comprar colors.

Llegesc, de nou, un clàssic oblidat. Gogol: Les ànimes mortes.
Em té impresionat.
Anyorava una lectura així. La cercava entre les novetats. I mira per on. Feia més de cent anys que estava publicat. Me'l deixa na S., a la qual parlo del "Dillatari" de'n Ponç Pons (Per què aquí pens tant amb aquest llibre?). Voldria que el llegís. Si jo puc llegir francés ella pot entendre el català. Envio un correu-e al meu germà, que és a Mallorca, perquè me l'envii via correu ordinari, o certificat, o com vulgui. Anyor llegir un llibre en la meva llengua.
Ara esper.
Com sempre.
Però no sé què.

Jaqme

Postal als catalans

Benvolguts catalans,

A la Grècia clàssica un eclipse solar era el senyal del moment propici per atacar o invadir la polis enemiga. L'eclipse —segons ells— assegurava la victòria.
Llegesc a Vilaweb, i amb gran sorpresa per part meva, que al sud del meu país petit heu tingut un eclipse de sol. Em sorprèn que sigui en la mateixa setmana que s'entregarà l'Estatut a Madrid. Els Déus ens han avançat que l'Estatut s'aprovarà i que sortirà victoriós de la capital del país veí.
Només d'aquesta manera s'entén l'estranya voluntat del cap de l'estat major de la defensa de fer el més solemne dels ridículs. Llegesc a Vilaweb, i ho comprovo a altres mitjans, el que aquest home ha dit. Atenció. Quan els militars parlen només els imbècils i els porucs paren l'orella.

Em transporto als origens del meu nacionalisme.
Pens per què no em sent espanyol. I ara, que som al Quebec, ho sé més que mai.
El Canadà i Quebec tenen una lliure vinculació. El Canadà reconeix i respecta sempre les peculiaritats, pròpies d'una nació, del Quebec. Al mateix temps, el Quebec es reconeix lliurement associada dins el conjunt general del Canadà. Al Quebec són lliures per llei de decidir si volen pertànyer al Canadà o no. De fet, ja hi hagut dos referendums per això, amb resultat negatiu. I és que per què ser independent quan formes part d'un Estat que et respecta sempre en tot? Per què ser independent si formes part d'un Estat pacífic i civilitzat?
I és que Canadà, pel Quebec, és un país que genera simpatia i que respecta absolutament sempre al Quebec i a les seves característiques, i —ho torn a dir— per això genera simpatia.
El respecte és absolut. A Ontario, un dels estats veinats del Quebec, i amb una immensa majoria anglòfona, els joves aprenen francès a l'escola. L'Estat gran, per respectar al petit, s'hi adapta. D'aquesta manera els quebequesos no es senten minoritzats ni menyspreats. Ja ho vaig escriure en un post anterior: Quebec, o com a mínim Saguenay, és, pel que veig, monolingüe. Viu en francés perquè el Canadà respecta el francés (i perquè mai han tingut persecucions polítiques a la llengua).
Record la meva arribada a Halifax. Tots els dolars canadencs i tots els papers oficials que vaig haver d'omplir estaven en bilingüe (anglès/francés). A l'oficina d'immigració em vaig trobar amb uns póster amb el següent texte:

"Canadà és un territori on hi conviuen moltes cultures i moltes llengües. Respecta-les sempre."

Aleshores pens amb Espanya, i em sembla un país de Cromagnons molt allunyat de la civilització i de l'educació i del respecte cap allò que és diferent a la majoria mesetària.
Em sap molt de greu que els militars no tenguin sentit del ridícul i tan baix el coeficient intelectual. Em sap greu aquesta mala educació i aquest poc respecte cap a tots els catalans, bascos i gallecs. Em sap greu per què hi ha gent que s'ho creu. Em sap greu que no se'ns respecti i que se'ns tracti amb menyspreu. Em sap greu perquè és trist. Em sap greu perquè el que fan genera catalanofòbia i ignorància. Em sap greu perqùe la catalanofòbia genera anti-espanyolisme. O l'odi genera odi.
Em sap molt de greu que aquest militar hagi amenaçat —entre línies— de treure els tancs al carrer si demanam oficialment un dret que ens pertany: la Llibertat!!! El que no sap aquest militar és que ha fet pujar el meu nivell d'independentisme fins a cotes estratosfèriques. Més que mai. Em plantejo tornar i formar part de la resistència.

Si Espanya és antipàtica amb els Països Catalans, aleshores als Països Catalans ens desagradarà Espanya. I voldrem, de cada vegada més, desentrendre'ns d'un Estat amb el qual no ens podem sentir identificats. Per això, a Espanya li tocarà decidir si ha de ser un país respectuós o un país desagradable. Per això ara l'Estatut és a ca seva.

Pot ser l'eclipse us hagi donat una pista del que pot passar.

Escric aquest post com a illenc balear tinguent l'esperança, com en el comentari de DJ Insel, en l'autoestima dels catalans, ja que allò nostre, més que autoestima —no és cap secret— és auto-odi. O pura curtor. Curtor per aquell refrany: "Només els curts llancen pedres sobre la seva pròpia teulada".

I la nostra teulada està ja a punt d'esbucar-se.

Una abraçada forta.

Jaqme