9/9/05

Rimbaud a Amèrica



Benvolguda Atlàntida,

Ahir vaig anar a la capital de Saguenay. Chicoutimi.
Plovia, com plou ara i plou sovint. No és una pluja anglesa. Sovint és forta i espantosa. Fa trons i llamps. Un jove del poble, en P. que hi havia d'anar m'havia fet l'oferiment el dia abans. El vaig acceptar gustós. Pel camí vaig aprofitar per demanar-li coses sobre els pioners d'aquell lloc. Em va explicar que els seus avantpassats havien arribat l'any 1846, des de Charleville, les Ardennes. Vaig recordar que aquell era el poble d'un poeta que vaig devorar als meus anys d'institut.
Rimbaud, vaig pensar en veu alta.
Com?, em va demanar.
Li vaig demanar si coneixia un poeta d'allà, enormement famós, anomenat Rimbaud i com a resposta vaig obtenir una riallada.
"Jo!", em va respondre.
Després vaig saber que ell també era Rimbaud, de llinatge. Em va dir que no tenia massa interés per la literatura però que l'havia estudiat a l'escola, i que ell creia que era família seva, o avantpassat del seu pare, però que no li importava massa.
Em va fer gràcia. A la carretera amb Rimbaud. Envoltat de llamps i trons.
La meva fe està abocada cap als simbols quan no dormim. Crec que res és casual. La matemàtica ho pot explicar.
A Chicoutimi tenia dues feines: una, apropar-me a Ikea, l'altra —més per anyorança que per necessitat— entrar dins una llibreria. Li vaig demanar a Rimbaud si, quan arribessim em podia apropar a Ikea. Rimbaud em va demanar que era allò.
Som a la perifèria del món i afortunadament aquí ni saben que és Ikea. Ni li vaig explicar.
Un cop dins la llibreria —un cop més la normalització lingüística assolida al Quebec em va fer tremolar d'enveja (sana)— vaig poder comprovar com TOTS els llibres, diaris i revistes eren en francés. Sis milions de francoparlants envoltats de 300 milions d'angloparlants no sobreviuen sinó que viuen sense cap problemes, sense complexes, amb dignitat i autoestima en la seva llengua. Com que he d'aprendre francés compro dos llibres, que són el mateix:
"Une saison a l'enfer", d'Arthur Rimbaud.
N'hi regal un al meu amic, que sembla alegrar-se. L'altra és per mi. I tornam a Riu Eternitat.

Avui continua ploguent i obro el llibre per qualsevol pàgina. Traduesc:

"Conesc encara a la Natura? Em conesc a mi mateix? —No més paraules! Enterro als morts en el meu ventre. Crits, tambors, dança, dança, dança, dança! Encara no veig el moment en el que, quan desembarquin els blancs, cauré en el no-res."

Em deman si som jo qui llegesc el llibre o és ell que em llegeix a mi.

Darrerament no dorm tot sol.
Un animal del qual ignor el nom habita el sòl de la meva habitació. No puc fer-lo fora. És el meu company de casa. L'únic que esper és que no sigui massa perillós.

Disfrut aquest clima de merda!

Una abraçada,
Jaqme

PD.- Llegesc el comentari del post anterior que posi una foto meva! Circe, vaja, d'acord. Ho intentaré.

12 comentaris:

EQMEVD ha dit...

Par les soirs bleus d'été j'irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l'herbe menue :
Rêveur, j'en sentirai la fraîcheur à mes pieds.
Je laisserai le vent baigner ma tête nue.
Je ne parlerai pas ; je ne penserai rien:
Mais l'amour infini me montera dans l'âme,
Et j'irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature, -heureux comme avec une femme.

Jaqme ha dit...

D'où vient.il? Sombre-t-il dans l'Océan profond
Des Germes, des Foetus, des Embryons, au fond
De l'immense Creuset d'où la Mère-Nature
Le ressuscitera, vivante créature,
Pour aimer dans la rose, et croîte dans les blés?...

EQMEVD ha dit...

Assez vu.
La vision s'est rencontrée à tous les airs.
Assez eu.
Rumeurs des villes, le soir, et au soleil, et toujours.
Assez connu.
Les arrêts de la vie.
-O Rumeurs et Visions !
Départ dans l'affection et le bruit neufs!

EQMEVD ha dit...

De nou, cop a la línia de flotació.
No sé si felicitar-te la punteria o renegar de la teva traça.

Anònim ha dit...

Iuppiiiiii!

Jaqme ha dit...

Una: arrepentit de dir que penjaré una foto meva. No tinc ganes de que sabigueu com som. No super timidesa malsana que em fa amagar rera les lletres d'aquest bloc i rera un oceà.

Dues: Nane: gràcies. Moltes gràcies gràcies gràcies gràcies per dir-me aquestes coses tan guapes de L'Atlàntida. He comanat que m'instalin adsl però no estan segurs de si la línia telefònica actual ho pot dur. D'aquesta manera podria estar més amb el bloc i amb vosaltres que no sabeu com us convertiu en els meus amics reals, no virtuals. Estaria encantat de conéixer el teu bloc. Ànim en fer-lo. DE PEUS A GAIA és un nom preciós.

Tres: Elquemaietvaigdir: Felicita'm, cony, que la sort m'acompanya i una ratxa així no és sempre! Per cert, què opines d'aquesta cançó? tu, especialment tu.

EQMEVD ha dit...

Felicitats.

De la cançó, te'n parlo demà.

Eva ha dit...

ostres, feia molts dies que no passava pel teu blog, veig que has escrit i molt, ara em toca llegir-ho tot! jejeje però amb molt de gust ho faré....!!!! en fi, espero que els vacances hagin anat bé....


i....BONA DIADA!

Jaqme ha dit...

Nihisóc, sí que hi ets. Gràcies a tu per acompanyar-me.

Elquemaietvaigdir: Gràcies per la fecilitació. La necessitava. Muguruza és un crack.

Re-benvinguda, Eva, al paradís.

EQMEVD ha dit...

Sobre la cançó, et responc amb versos manllevats a Gil de Biedma, què et sembla?
...................

Pasan lentos los días
y muchas veces estuvimos solos.
Pero luego hay momentos felices
para dejarse ser en amistad.

Mirad:
somos nosotros.

Un destino condujo diestramente
las horas, y brotó la compañía.
Llegaban noches. Al amor de ellas
nosotros encendíamos palabras,
las palabras que luego abandonamos
para subir a más:
empezamos a ser los compañeros
que se conocen
por encima de la voz o de la seña.
Ahora sí. Pueden alzarse
las gentiles palabras
-ésas que ya no dicen cosas-,
flotar ligeramente sobre el aire;
porque estamos nosotros enzarzados
en mundo, sarmentosos
de historia acumulada,
y está la compañía que formamos plena,
frondosa de presencias.
Detrás de cada uno
vela su casa, el campo, la distancia.

Pero callad.
Quiero deciros algo.
Sólo quiero deciros que estamos todos juntos.
A veces, al hablar, alguno olvida
su brazo sobre el mío,
y yo aunque esté callado doy las gracias,
porque hay paz en los cuerpos y en nosotros.
Quiero deciros cómo trajimos
nuestras vidas aquí, para contarlas.
Largamente, los unos con los otros
en el rincón hablamos, tantos meses!
que nos sabemos bien, y en el recuerdo
el júbilo es igual a la tristeza.
Para nosotros el dolor es tierno.

Ay el tiempo! Ya todo se comprende.

Roberto Iza Valdés ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Roberto Iza Valdés ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.